Hi ha obres que arriben amb el posat discret d’una conversa domèstica i acaben convertint-se en un judici sense toga, no perquè acusin ningú de manera explícita, sinó perquè et col·loquen davant d’una pregunta que no admet escapismes. Els fills és exactament això. Un text que comença amb gestos petits (netejar, racionar, ordenar, fer veure que la normalitat encara existeix) i que, sense fer soroll, va estrenyent el cercle fins a obligar els personatges a mirar de cara el cost real de les decisions que es prenen en nom del progrés.
L’autora, Lucy Kirkwood, té una virtut molt poc habitual: parlar de responsabilitat col·lectiva sense convertir-la en consigna. Ho fa a través d’una situació concreta i versemblant. Després d’un accident nuclear, una parella de científics jubilats, Hazel i Robin, viu a tocar de la zona afectada, en una mena d’exili autoimposat fet de rutines i d’autoprotecció. El seu món domèstic, més aviat petit, funciona com una bombolla que els permet creure que encara tenen el control, fins que arriba Rose, antiga col·lega, amb una presència que desordena l’aire de la casa. El que semblaria una visita cordial es converteix en detonant: apareixen records, retrets soterrats i, sobretot, una proposta que posa sobre la taula el tema central de l’obra. A partir d’aquí, Kirkwood juga amb una tensió molt intel·ligent. Cada rèplica fa avançar el conflicte moral sense necessitat de grans efectes, i l’humor fi, punxant, sovint cruel serveix per mostrar com ens protegim darrere de frases fetes quan la veritat ens incomoda. La peça va ser guardonada com a Millor Obra als Writers’ Guild Awards del Regne Unit de 2018, i nominada a 2 premis Tony el mateix any.
La direcció de David Selvas entén que el valor d’aquesta peça és el seu equilibri: si s’emfatitza massa el rerefons temàtic, el drama perd relleu; si es queda només en el triangle emocional, el missatge s’esvaeix. Selvas opta per una posada en escena precisa, d’aquelles que confien en el text i en l’actor i que, alhora, saben administrar el ritme com una eina narrativa. Les pauses no són decoratives: són moments en què el silenci treballa. I les acceleracions, quan arriben, tenen un efecte gairebé físic. El públic entén que el que es discuteix no és una idea abstracta, sinó la pell, la culpa i la necessitat desesperada de justificar-se. Personalment, però, em plantejo com a evitable l’escena coreogràfica (una més…), perquè, lluny de la creació d’una atmosfera nova, apaga la que havia aconseguit acollir-nos i destorba.
El repartiment és, per suposat, l’altre gran pilar. Mercè Arànega composa una Hazel aparentment forta, pràctica, d’una eficàcia que frega l’obsessió. El seu control és una manera de no ensorrar-se. Jordi Boixaderas dota Robin d’una humanitat contradictòria, amable i evasiva alhora, que deixa entreveure com d’estranyament còmoda pot ser la renúncia quan la vida ja ha passat per sobre. I Emma Vilarasau, com a Rose, entra amb una calma ferma, sense estridències. La seva energia evoca determinació, i això la fa encara més inquietant. El trio funciona perquè cap personatge queda reduït a símbol. Tots són capaços de ser lúcids i mesquins en el mateix minut.
Els elements tècnics amplifiquen aquesta fragilitat. L’espai escènic delimita un interior que vol ser refugi però que sembla sempre a punt de fallar; la llum subratlla la sensació de precarietat i d’alerta latent, i el so, lluny de buscar efectisme, actua com una pressió constant, un recordatori que allò exterior, el desastre, mai no és del tot fora. Tot suma perquè l’atmosfera sigui inquietantment plausible.
Els fills no s’acaba amb l’última escena. Kirkwood escriu amb ploma precisa, Selvas dirigeix amb intel·ligència, i el repartiment sosté el vertigen moral amb una veritat escènica difícil de superar. Fins i tot si el text no t’interpel·la, gaudir d’aquests monstres interpretatius ja paga la pena. És una peça que et deixa pensant en què heretaran, de debò, els fills, els que venen darrere.