La Calòrica té una habilitat especial per convertir una situació aparentment quotidiana en un laboratori on esclaten, amb humor i mala bava, grans preguntes. La brama del cèrvol, una experiència única en un marc incomparable, parteix d’un punt de trobada tan comú com carregat de promeses (un hotel de muntanya perdut, d’aquells que venen silenci, natura i desconnexió) i hi fa confluir personatges que hi pugen buscant alguna cosa que no sempre saben anomenar. El que podria ser una comèdia d’embolics esdevé, escena rere escena, una radiografia punyent sobre el desig d’experiències transformadores, la necessitat de relats compartits i la facilitat amb què tot això es pot convertir en mercaderia emocional.
L’argument s’organitza com un mosaic de línies que s’entrecreuen amb un ritme gairebé matemàtic. Hi ha qui hi veu una oportunitat per tancar tractes i convertir el paisatge en plusvàlua; hi ha parelles que intenten salvar-se buscant en l’escapada una experiència catàrtica, i, com a contrapunt, un grup de creadors discuteix sobre el sentit del teatre polític amb una barreja deliciosa de convicció, vanitat i vulnerabilitat. Paral·lelament, dues joves s’endinsen al bosc perseguint el rumor d’una festa antiga, i aquest fil més nocturn i iniciàtic posa en circulació una altra energia: la de la recerca d’alguna cosa real en un món que ho empaqueta tot.
Aquesta arquitectura dramatúrgica no seria possible sense la mà d’en Joan Yago, autor habitual de la companyia i una de les plomes més fines del teatre català contemporani. El seu text combina l’enginy verbal (rèpliques ràpides, contradiccions que esclaten en el moment exacte, humor que desarma) amb una construcció de situacions que avança per acumulació i xoc. Yago sap escriure personatges que són, alhora, tipus socials fàcils de reconèixer i individus ferits, gent que fa servir paraules grans per tapar buits petits, o que es protegeix amb la ironia perquè dir el desig a pèl és més arriscat. I, sobretot, sap fer una cosa molt difícil: que l’obra parli del teatre (i dels seus discursos, litúrgies i autojustificacions) sense convertir-se en un joc endogàmic; al contrari, la mirada sobre el sector és un trampolí per tornar a la pregunta essencial: què esperem que ens passi quan anem a viure alguna cosa?
El text gira al voltant d’una idea central: la brama del cèrvol, un so que hauria de ser natura, apareix com a promesa de revelació. I, tanmateix, el que veiem és com els personatges projecten sobre el bram allò que necessiten, és a dir, esperança, pertinença, una excusa per canviar, o simplement una història per explicar en tornar. La dramatúrgia combina diàlegs àgils, canvis de focus i situacions que es carreguen de comicitat fins al límit; però quan la rialla arriba, sovint ho fa acompanyada d’una fiblada. És un humor que no perdona, però que tampoc humilia. Et fa entendre per què aquests personatges s’aferren al seu relat encara que s’estigui esquerdant.
La direcció d’Israel Solà ordena el caos aparent de trames i personatges amb una conducció molt fina del ritme. Fa córrer l’acció quan cal que la comèdia agafi velocitat i la deixa respirar quan el que interessa és que s’hi vegi la fissura, el dubte o el vertigen. També destaca la cura en la composició del conjunt: el repartiment es mou com un cos col·lectiu, amb mirades i desplaçaments que expliquen tant com els diàlegs, i així la peça guanya densitat sense perdre agilitat. La direcció que no il·lustra el text, sinó que el fa passar pel cos, l’espai i el temps escènic. El conjunt es mou finalment cap al caos més absolut, cap a la bogeria, i tot s’accelera d’una forma incòmoda, a una velocitat difícil de pair. Massa, potser. Però… què vols? És la gramàtica de La Calòrica. És el seu joc.
Parlar de La Calòrica és parlar d’una companyia que, des de fa anys, ha fet del treball coral i de la sàtira intel·ligent una manera d’interrogar el present. Les seves peces acostumen a desmuntar discursos solemnes (polítics, mediàtics, culturals) amb una ironia que no és frivolitat, sinó mètode. Riure per veure-hi millor.
Els aspectes tècnics no són decoració, sinó dramatúrgia en acció. L’espai escènic funciona com una arquitectura flexible que permet passar d’una sala d’actes a un passadís, d’un menjador a un entorn imaginat. Aquesta mobilitat sosté la idea que el sentit també es reconfigura constantment. La il·luminació talla atmosferes amb precisió, del realisme domèstic a una densitat gairebé ritual, i el so converteix la brama en un element que obliga els personatges a posicionar-se.
La brama del cèrvol és un gran espectacle que et deixa una inquietud persistent. Què busquem realment quan perseguim autenticitat? I quantes vegades, en realitat, només busquem una història que ens tranquil·litzi? L’espectacle no dona respostes còmodes, te les fa escoltar, com un bram, des d’un lloc on es fa impossible desconnectar.