Hebert Parodi

Drama amb tocs d’humor sobre l’amor i el desamor, on les persones –certament, com a la vida real- estan molt definides per les seves relacions de parella. Una d’elles, assentada i calmada coincideix? amb la ex d’ell i el seu nou company. Som adults i civilitzats i tot va acabar així que es conviden a sopar. Es guarden les formes però en tot moment hi ha tensió acumulada, el volcà a punt d’explotar, petits o no tan petits atacs, retrets, hi ha qui se sent amenaçat, s’arrosseguen pors i retrets,  ferides que no van cicatritzar ni deixem que ho facin, sentir-se segon plat… Algú dubte entre l’amor versus la passió, l’acompanyament tranquil i càlid o les papallones a l’estómac però […]

Massa temps esperant, tant, que havia perdut l’esperança. Em vaig perdre la funció que van fer a Temporada Alta i la de Manlleu, lligada al premi BBVA. A la del Capitol, per a programadors, doncs, clar, no vaig ser convidat. I de sobte, miracle d’Evita! l’obra ressuscita. Normal que  tingués tantes ganes: musical amb ecos del de Lloyd Webber, una premisa delirant, magnífics noms: Jordi Prat i Coll, Andreu Gallén, Jordi Vidal, Iván Labanda i Anna Moliner. Fa (més) anys, de tant en tant a la tele, apareixia una noticia sobre una Iglesia Maradoniana, a l’Argentina. Imatges amb estètica pèl cutre i al principi pensaves que era una conya… però en aquell poc temps que durava la noticia, et quedava […]

Feia anys (més de 5) que esperava poder veure aquest musical de Jason Robert Brown del què em fascinava la seva estructura: una relació de parella explicada a dues veus, un ens ho explica a mesura que tot passa – l’enamorament, la passió, el distanciament, les ambicions personals no sempre compartides, el trencament …- i l’altre va cap enrere, en un viatge emocional molt, molt difícil d’interpretar. M’intrigava com seria el moment on coincidien les dues perspectives temporals i realment aquell moment és molt bonic. Ara – el problema de les expectatives- em va faltar certa emoció. No és pas que les interpretacions d’Anna Herebia (Rent) i Marc Flynn (El despertar de la primavera) no siguin de molta qualitat sinó que potser per la pròpia […]

No havia jo acabat de connectar amb La Calòrica. M’havia perdut alguna de les seves propostes, “Bluf” em va avorrir tot i un dels millors finals que he vist, una reacció gens afortunada d’un dels membres no ha ajudat…però és una companyia de la que m’atreu molt el que he sentit sobre el seu procés creatiu, tracten temes potents i actuals amb sàtira i crítica Intel·ligent, Joan Yago fa temps que em va guanyar… així que era qüestió de temps que ens trobéssim. I de quina forma, amb “Fairfly”! Veig que no sóc l’únic que està cansat i un pèl ofès de sentir que l’emprenedoria és la solució a tots els problemes del mercat laboral, que si no tens feina, toca capitalitzar […]

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d’això, n’hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar? Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels ’70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona. Musical llegendari en anglès -gràcies! – de producció italiana (algunes pronunciacions…), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d’espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent. Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un […]