Drama amb tocs d’humor sobre l’amor i el desamor, on les persones –certament, com a la vida real- estan molt definides per les seves relacions de parella. Una d’elles, assentada i calmada coincideix? amb la ex d’ell i el seu nou company. Som adults i civilitzats i tot va acabar així que es conviden a sopar. Es guarden les formes però en tot moment hi ha tensió acumulada, el volcà a punt d’explotar, petits o no tan petits atacs, retrets, hi ha qui se sent amenaçat, s’arrosseguen pors i retrets, ferides que no van cicatritzar ni deixem que ho facin, sentir-se segon plat… Algú dubte entre l’amor versus la passió, l’acompanyament tranquil i càlid o les papallones a l’estómac però també el dolor…Tot un món inabastable, el de la parella. I és que triar, i trobar, amb qui compartir la vida ho és tot.
Un text com aquest, reflexiu, natural, amb silencis eloqüents que sovint diuen més que les paraules i sense efectismes, per força ha de descansar en les interpretacions. I ben fet que fa: Patrícia Mendoza segurament és qui ho té més difícil, donat que el seu paper exigeix jugar a postadolescent quan ja no ho és i depenent de l’interlocutor, tornar al registre de dona adulta, Muguet Franc està sensacional, com de costum, José Pedro García Balada, ferit que no innocent, lluny del registre que tant ens enganxa als Parking Shakespeare i Alejandro Bordanove, el més jove i potser qui té les coses més clares.
Tot acompanyat d’escenografia mínima i efectiva, selecció musical impecable i il·luminació a to amb els ambients i estats d’ànim.
D’aquelles obres que, a risc de desfermar tempesta, dóna per reflexionar i xerrar al sortir.