Carles Armengol Gili

El col·lectiu teatral La Jarra Azul tanca amb aquesta obra la seva Trilogia de l’exili, centrada sobretot en tres vaixells que van portar centenars d’exiliats espanyols cap a terres d’Amèrica del Sud. Van començar amb Los niños de Morelia, que parlava d’un vaixell que va traslladar a 456 fills de republicans cap a Mèxic, i van seguir amb Winnipeg, el vaixell de Neruda, on s’explicava els esforços del poeta per portar a Xile a diversos refugiats que fugien del règim franquista. Ara toca el torn de Massilia, que porta directament el nom del vaixell que va arribar a l’Argentina amb un bon grup d’espanyols. Les tres peces s’han basat en la proximitat, l’economia escènica i la senzillesa formal, a més […]

La idea de fer teatre en família, quan la família en concret s’ha dedicat tota la vida al clown i als espectacles de carrer, potser no pot semblar gaire arriscada. Però quan la família es diu Pla Solina i el que crea l’espectacle és l’Oriol Pla tot pot explotar pels aires i oferir-nos una hora i mitja d’humor, poesia i reflexió. Ja sé que pot sonar pretensiós o una mica massa feixuc, però és justament tot el contrari. Travy ofereix tot el que dèiem abans amb una naturalitat que només els grans creadors saben aportar. Tot comença amb una escena d’Oriol Pla en solitari –un magnífic solo de clown, executat a la perfecció-, vestit amb frac i preparat per a […]

Crec que va ser la darrera obra que vaig veure abans que ens tanquessin a casa per la pandèmia de Covid. Es tractava d’Instruccions per enterrar un pare, a la Sala Flyhard, amb Eduard Buch, Teresa Vallicrosa i Sara Diego. Una bona dosi d’humor negre que no anticipava tot el que havia de venir, que menys gràcia ho va tenir tot. M’ha fet il·lusió trobar-me amb el mateix text cinc anys més tard, encara que li hagin canviat el títol, el repartiment al complet i també l’espai d’actuació. Ara ens trobem a l’escenari del Borràs, que quintuplica el de la Flyhard i que allunya al públic d’una trama que et sents més teva si la discuteixes en un menjador de […]

Posem-nos en situació. Són els anys 20 del segle passat al Paral·lel barceloní, i dues grans estrelles com Tina de Jarque i Alady es disposen a estrenar un nou espectacle de vodevil o revista en el Teatre Còmic. Dos actors –altre moment anomenats coristes- es preparen al costat de bambolines per sortir a actuar. Ens posen en coneixement de la precarietat de les seves feines (i de les seves vides en general) i fan un repàs a les formes de fer de l’època en el tema artístic. Tot això amanit amb una sèrie de personatges –més de 12- que entren i surten sense parar. En un excitant exercici de fregolisme autoparòdic i gens dissimulat, Laura Aubert i Bernat Cot ofereixen […]

La intenció d’aquest menú teatral era parlar de les masculinitats tòxiques o fràgils en to de comèdia, una mica a l’estil de la sèrie Machos Alfa. La premissa de que els tres amics protagonistes no s’han vist mai plorar potser resulta un pèl forçada, a part de generar una trama molt previsible. De totes formes, el problema principal és que no es creen situacions excessivament divertides, els personatges no aconsegueixen que empatitzem amb ells i les escenes “sèries” o més transcendents tampoc acaben de sorprendre ni emocionar… Una llàstima, sobretot si tenim en compte que el context del restaurant funcionava i que hi havia prou elements interessants per satisfer al públic. La manca d’una trama que enganxi també és un […]