Carles Armengol Gili

Fa trenta o quaranta anys aquesta comèdia de Pedro Muñoz Seca encara era recordada i representada amb èxit, tot i que va ser escrita el 1918. Actualment, les noves generacions poc o res saben d’aquesta obra que pretenia ser una paròdia del teatre històric espanyol i també del teatre en vers de l’època, una mica a l’estil del que havia fet Pitarra a Catalunya. Paco Mir ja va estrenar-ne una versió el 1999 en el Teatre Arnau, i ara hi torna amb la companyia El Perro Producciones. La venganza de Don Mendo és en realitat una astracanada, ja que pertany al subgènere còmic de l’astracan. Després de la crisi dels sainets, es va creure que era important fer obres que […]

La corona d’espines no és precisament una de les obres més representades de Sagarra dins del teatre professional, tot i ser una de les més reeixides i compromeses. La última versió que en recordo és de fa uns trenta anys, quan el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (amb seu al Teatre Romea) va confiar una versió de la peça al director Ariel García Valdés, amb un repartiment que incloïa a Josep Maria Pou, Àngels Poch, Pere Arquillué i Rosa Gámiz en els papers principals. Una versió intimista i elegant que recollia molt bé la vessant misteriosa i despòtica que desperta un personatge com el Senyor de Bellpuig. Sembla que ara Xavier Albertí ha volgut seguir la mateixa estela […]

Vagi per endavant que no sóc molt amant del multivers i totes les seves variants de ciència ficció. Haig d’admetre que m’atabalen una mica, i quan a sobre s’ajunten amb l’humor (una variant ja explotada a la famosa i premiada pel·lícula Todo a la vez en todas partes) em costa participar de l’absurditat que es genera. Tot i així, admeto que es poden donar idees aïllades molt brillants i divertides, que segurament em funcionarien millor de forma dosificada i no per acumulació. La nit dels mons parteix d’una representació de Hamlet per acabar saltant a mons paral·lels on les situacions i els personatges poden arribar a ser ben curiosos: mags, extraterrestres, vampirs, homes primitius, morts, etc. Una infinitat de variants […]

Qui s’acosti a veure Little Women al Lliure de Gràcia hauria de saber que es trobarà amb una versió libèrrima, fins i tot molt abstracta, de l’obra de Louisa May Alcott. Qui esperi trobar una ambientació i uns vestits d’època, així com una rèplica de l’estil decimonònic, segur que s’emporta un gran ensurt i una sorpresa majúscula. Per començar, les quatre germanes estan tancades aquí en unes cabines de vidre, força semblants als Peep Shows o als aparadors del Barri Vermell d’Amsterdam. I és que aquí tenim una lectura molt sexualitzada dels personatges, com si es volgués analitzar la part fosca de tot plegat i les pressions socials, masclistes i classistes que s’amaguen al darrera. Està clar que els personatges […]

Aquesta obra de Martin McDonagh podria casar millor amb La calavera de Connemara -vista també a La Villarroel ara fa uns vuit anys- que amb les millors peces de l’autor irlandès: La reina de bellesa de Leenane o L’home coixí. Amb això vull dir que vagin preparats per a una de les gamberrades que li agrada fer de tant en tant, en les que l’humor negre, la violència i el grand guinyol s’eleven a l’enèsima potència. La llàstima és que aquesta obra, malgrat el seu envoltori a l’estil de Tarantino, no acaba d’aixecar el vol ni desperta excessiu interès a la majoria d’espectadors. La història és simple, sense gaire desenvolupament i amb un final que pot decebre a més d’un. […]