Carles Armengol Gili

Rigola ha tornat al Lliure i també als espectacles de gran format. Tot feia pensar que seguiria amb la fórmula que ha treballat els darrers anys (actors vestits de carrer, amb el seu propi nom, sense escenografia i amb una total dissecció del text) però més aviat hem trobat al Rigola d’abans d’Ivanov, que va ser el trencament i el començament de la nova etapa. Aquí també hi ha un gran treball d’anàlisi i adaptació del text, però tampoc hi manquen els efectes, el gran format i la caracterització de personatges. El mestre i Margarita és una novel·la de Bulgàkov que ja ha estat adaptada anteriorment al teatre, però que no deixa de suposar un treball grandiós i molt complicat. […]

Està clar que Joan Pera és un valor segur de la nostra cartellera, i quan se li dona un vehicle fet a mida que ell pot conduir perfectament… els resultats acostumen a ser força exitosos. Sé que ja no estem a l’època en que Paco Morán i ell mateix podien omplir sales durant anys, però si es cuida bé el producte que tenen entre mans aquest “sogre de lloguer” podria tenir una llarga vida. Per començar es tracta d’una comèdia agradable, que va al moll de l’os des de gairebé el principi i que es guarda un parell de petites sorpreses pel final mentre va trufant el simple argument d’acudits força graciosos. Uns acudits, per cert, que no sabrem mai […]

Hi ha vàries obres de Shakespeare que introdueixen elements fantàstics (Macbeth i les bruixes, Hamlet i el fantasma) però n’hi ha dues que converteixen els monstres, les fades i els esperits en personatges claus de la trama. Una és El somni d’una nit d’estiu i l’altra La tempestat. En aquesta última, precisament, fantasia i realitat s’uneixen i es barregen de forma quasi orgànica, aconseguint que sigui el personatge principal (Pròsper, duc de Milà) el que controli les forces i es faci amb el poder terrenal i quasi diví. Una mica com si fos l’autor de l’obra, i conseqüentment del destí de tots els personatges. No recordo haver vist massa versions de La tempestat en els teatres barcelonins. La primera que […]

El passat 25 de juny es van complir deu anys de l’estrena de Ragazzo a la Nau Ivanov. En aquell moment ningú sospitava de la influència d’una obra que va guanyar molts premis, que va girar durant vuit anys i que va suposar el reconeixement definitiu d’Oriol Pla. Ara s’ha cregut convenient rescatar-la, i també buscar un actor que pogués afrontar un repte majúscul i gegantí com aquest. Vist el resultat, crec que l’atreviment ha valgut la pena. Ragazzo és una obra que surt de les entranyes, de la voluntat d’explicar una injustícia. La història de Carlo Giuliani, l’activista antiglobalització assassinat a Gènova el 2001 quan es celebrava la cimera del G8, és la història d’un noi que no entén […]

Vaig descobrir André y Dorine ja fa deu anys, i vaig quedar absolutament rendit al mestratge, al virtuosisme i a l’exquisit treball emocional de la companyia basca Kulunka Teatroa. Amb el seu teatre de gest i de màscara han recorregut mig món i han guanyat diversos premis, tots molt merescuts. Concretament, Forever es va fer l’any passat amb dos premis Max i dos premis Talia. I tot això… sense pronunciar ni una paraula. Si a André y Dorine es tractava el tema de la vellesa, i tangencialment el de l’Alzheimer, aquí es fa un retrat –o potser hauríem de dir una dissecció- d’una família formada per un pare, una mare i un nen amb diversitat funcional. Podem pensar a priori […]