Aquesta obra de Martin McDonagh podria casar millor amb La calavera de Connemara -vista també a La Villarroel ara fa uns vuit anys- que amb les millors peces de l’autor irlandès: La reina de bellesa de Leenane o L’home coixí. Amb això vull dir que vagin preparats per a una de les gamberrades que li agrada fer de tant en tant, en les que l’humor negre, la violència i el grand guinyol s’eleven a l’enèsima potència. La llàstima és que aquesta obra, malgrat el seu envoltori a l’estil de Tarantino, no acaba d’aixecar el vol ni desperta excessiu interès a la majoria d’espectadors. La història és simple, sense gaire desenvolupament i amb un final que pot decebre a més d’un. Això sí, tindreu crits per donar i regalar, membres amputats i algun personatge intrigant i força carismàtic, com el recepcionista d’hotel que ens presenta un sempre efectiu Albert Prat. Aquest personatge, precisament, ens recorda al de Four Rooms, una pel·lícula episòdica que tenia al darrera a directors com Allison Anders, Alexandre Rockwell, Robert Rodríguez i… curiosament, el mateix Tarantino.
Costa dir que és el que falla en aquest producció, però està clar que el text no és dels reeixits de McDonagh. Tampoc la direcció de Pau Carrió (La presència, Elling, Classe) sembla trobar el to adequat, ja que no acaba de trobar els moments de transició adequats entre les escenes més histèriques… No deu ser fàcil enfrontar-se a un text que té més referents cinematogràfics que teatrals, però almenys ens quedarà un exercici d’estil que sí satisfarà als que busquen al teatre un llenguatge diferent, sorprenent i impactant.