Qui s’acosti a veure Little Women al Lliure de Gràcia hauria de saber que es trobarà amb una versió libèrrima, fins i tot molt abstracta, de l’obra de Louisa May Alcott. Qui esperi trobar una ambientació i uns vestits d’època, així com una rèplica de l’estil decimonònic, segur que s’emporta un gran ensurt i una sorpresa majúscula. Per començar, les quatre germanes estan tancades aquí en unes cabines de vidre, força semblants als Peep Shows o als aparadors del Barri Vermell d’Amsterdam. I és que aquí tenim una lectura molt sexualitzada dels personatges, com si es volgués analitzar la part fosca de tot plegat i les pressions socials, masclistes i classistes que s’amaguen al darrera.
Està clar que els personatges de May Alcott i també els de Jane Austen eren gairebé sempre dones de classe mitja o mitja-alta que buscaven en el matrimoni la solució per a la seva vida social i econòmica. La pressió exercida era molt gran ja que en ocasions d’aquella unió en depenia el futur de tota la família, i evidentment la possible ascensió social de les germanes menors. A Little Women la idea d’aquest sotmetiment i la d’una incipient rebel·lia feminista ho impregnen tot de dalt a baix, deixant la història de les germanes March en tres o quatre situacions reconeixibles i un munt de petits monòlegs inconnexos que busquen més crear sensacions que explicar res en concret. Hi haurà qui ho trobarà un sacrilegi o una falta de respecte a la novel·la, però crec que aquí es buscava una altra cosa… i encara que sigui amb decisions dràstiques i poc populars crec que s’aconsegueix.
Tot i que hi ha qui discutirà la utilització de parlaments en anglès o francès (sense subtítols) i la hipersexualització de tot plegat, no es pot negar que el muntatge presenta unes formes i una estètica que només podem qualificar d’hipnòtiques. La música de Pol Batlle i la magnífica il·luminació de Cube.bz donen el marc ideal, tot i que no cal oblidar el vestuari, la caracterització i sobretot el gran treball de gestualitat i moviment. La direcció de Lucía del Greco ho uneix tot de forma magistral, amb la complicitat d’uns intèrprets que s’hi deixen la pell. En definitiva, un muntatge que no és per a tots els públics però que excel·leix dins del seu àmbit i les seves particulars intencions.