Fa trenta o quaranta anys aquesta comèdia de Pedro Muñoz Seca encara era recordada i representada amb èxit, tot i que va ser escrita el 1918. Actualment, les noves generacions poc o res saben d’aquesta obra que pretenia ser una paròdia del teatre històric espanyol i també del teatre en vers de l’època, una mica a l’estil del que havia fet Pitarra a Catalunya. Paco Mir ja va estrenar-ne una versió el 1999 en el Teatre Arnau, i ara hi torna amb la companyia El Perro Producciones.
La venganza de Don Mendo és en realitat una astracanada, ja que pertany al subgènere còmic de l’astracan. Després de la crisi dels sainets, es va creure que era important fer obres que tinguessin la única finalitat de provocar la riallada encara que fos a costa de la versemblança argumental. Sovint s’utilitzen els jocs de paraules, la llengua com a base per crear confusions i disbarats, i també la reinterpretació de gèneres teatrals ja oblidats. Pedro Muñoz Seca i Pedro Pérez Fernández en van ser els seus grans creadors, amb èxits com El verdugo de Sevilla o Los extremeños se tocan.
Aquesta producció que es presenta ara ofereix un bon treball de text i resulta força respectuosa amb el gènere que està tractant. És molt hàbil la utilització de recursos teatrals ja força anacrònics o la creació esperpèntica d’alguns personatges. Tot i així, potser es podia haver tingut més cura amb el disseny escenogràfic i de vestuari, que més que paròdics resulten més aviat pobres. També és agosarat comptar amb un repartiment de només set intèrprets per representar una obra on surten més de 35 personatges. No dic que no es pugui fer, però acaba perdent part de l’espectacularitat que una obra com aquesta pretenia aconseguir en els seus orígens… encara que fos a base de riallades.