La corona d’espines no és precisament una de les obres més representades de Sagarra dins del teatre professional, tot i ser una de les més reeixides i compromeses. La última versió que en recordo és de fa uns trenta anys, quan el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (amb seu al Teatre Romea) va confiar una versió de la peça al director Ariel García Valdés, amb un repartiment que incloïa a Josep Maria Pou, Àngels Poch, Pere Arquillué i Rosa Gámiz en els papers principals. Una versió intimista i elegant que recollia molt bé la vessant misteriosa i despòtica que desperta un personatge com el Senyor de Bellpuig. Sembla que ara Xavier Albertí ha volgut seguir la mateixa estela i ha optat per una versió força acadèmica i austera, on la cadència del vers sagarrià arriba a cotes molt altes i acaba presentant-se quasi nu davant del públic. Sobta veure una proposta de cambra com aquesta a la Sala Gran del Teatre Nacional, però al final un escenari degudament acotat i una portalada de fons immensa acaben per resoldre el difícil compromís escenogràfic.
Josep Maria de Sagarra va escriure aquesta obra l’any 1930, quan s’estava gestant la II República espanyola i es respiraven aires de canvi. Justament a l’obra es parla d’uns altres canvis i d’una altra revolta, la de França del 1789. Tot i que el tema polític no és clau en la peça, sí que es presenta de fons i ajuda a entendre en part el final de la peça… i també les actituds de l’Eudald, el nebot que ha estudiat a França i que ara torna per canviar-ho tot, encara que sigui sense voler.
En una proposta com la que ha ideat Albertí, on quasi tota la importància recau en la paraula, calia triar molt bé el repartiment i treballar el vers de forma impol·luta. Haig de dir que finalment això s’ha aconseguit en escreix, ja que destaquen tant els veterans (Manel Barceló, Oriol Genís) com els més joves (Pau Oliver, Roger Vilà). Però no puc deixar d’esmentar els protagonistes: un solvent Abel Folk, una exquisida Júlia Roch, un Jan D. Casablancas que defensa amb valor el nebot del Senyor de Bellpuig, i sobretot una Àngels Gonyalons pletòrica i encertadíssima que ja entra a formar part de la galeria d’actrius catalanes que han tingut l’honor de defensar i triomfar amb les heroïnes de Sagarra. I em refereixo a Maria Vila, Rosa Maria Sardà, Rosa Boladeras, etc.