Carles Armengol Gili

Tot i que no ho pugui semblar així d’entrada, Tortugues és una comèdia romàntica que va de menys a més. Podem perdre’ns entre les teories de física quàntica o els experiments que utilitzen humans com a conillets d’índies -com en la fantàstica La felicitat, de Javier Daulte-, però el missatge és molt més senzill i ens arriba a tots. Està clar que anem massa accelerats, que ens perdem moltes coses en aquesta vida només perquè hi passem de llarg, i si desaccelerem podem acabar descobrint el gran secret… I és que no és tan difícil acabar mirant-nos als ulls… i veure’ns. El que està claríssim és que l’obra de Clàudia Cedó és una comèdia exemplar, molt ben estructurada i plena […]

Traslladar mons onírics, surrealistes o definitivament molt personals a dalt de l’escenari sempre és complicat, sobretot perquè hi ha el perill de caure en llocs comuns o de pecar, fins i tot, de certa cursileria o d’una aclaparadora buidor. No és el cas de Saara Turunen, que té molt clares les seves idees i que recrea el seu particular univers amb mà ferma. No perd de vista el missatge o missatges del seu discurs, aconsegueix una interpretació coherent i cohesionada, aplica una estètica retro que afavoreix el conjunt i fa un hàbil ús de la il·luminació i l’espai sonor. Entrar en el món de Turunen pot resultar complicat, o si més no pot desconcertar a l’espectador més acostumat a històries […]

Aquesta versió de Romeu i Julieta es basa més en les llegendes que corrien en el seu moment per Itàlia, que en la famosa tragèdia de William Shakespeare. Aquest fet, juntament amb les estructures teatrals de l’època i les rígides convencions operístiques de principis del segle XIX, contribueix a que l’espectacle s’allunyi una mica de tot el que atribuïm a la història dels dos amants. Aquí tenim lluites polítiques, amenaces de guerra, uns amants que ja es coneixien d’abans, un casament que es frustra a l’últim segon i una Julieta que acaba morint literalment d’amor. Bellini opta per dividir l’òpera en dos actes, que a la vegada estan subdividits en tres escenes cadascun. Moltes de les escenes són de caràcter […]

No es pot negar que Els cors purs ens proporciona imatges bellíssimes i un treball tècnic impecable, marca de la casa i segell indiscutible de La Perla 29. Però a banda dels resultats estètics, que són importants i mereixen tots els elogis, no acabo d’entendre ni l’elecció del text, ni tampoc la forma d’adaptar-lo ni de dirigir-lo en escena. Tot i les belles paraules i descripcions de Joseph Kessel, tot resulta massa literari i la barreja de referents no aconsegueix centrar la història ni fer-la del tot entenedora. L’elecció d’Oriol Broggi tampoc ajuda, apostant per la immobilitat dels actors en gran part de l’obra i per una absència quasi total d’acció dramàtica. Tot és explicat i referenciat, com si en […]

Dóna la sensació que Victòria és fruït d’un encàrrec, o més ben dit d’una intenció oculta: la de tornar a repetir l’èxit d’aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota mena. S’ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes […]