Des d’un bon principi el dramaturg nòrdic Lars Norén va ser conegut com el nou Strindberg, tot i que amb el temps i la transformació de la seva obra també se li podrien buscar similituds amb Harold Pinter. De fet, entre ells dos hi ha tantes semblances com diferències. Ambdós coincideixen moltes vegades en alguns punts de partida o en l’enfocament de determinats personatges, però el desenvolupament i la manera d’afrontar el conflicte és prou diferent. A El coratge de matar fins i tot podem trobar algun antecedent de la pinteriana Qui a casa torna, però Lorén de seguida porta els seus personatges cap a la crispació i l’enfrontament. Suposo que això és el que més costa de gestionar, perquè a la producció del TNC hi tenim uns personatges excessivament crispats, una manca de matisos i un subtext que no acaba d’aflorar. Tot plegat enmig d’un magnífic, alhora que gratuït, espai escènic. Sé que es vol jugar amb elements simbòlics, però segons s’explica a l’obra el protagonista viu en un espai reduït i no en el grandiós taller d’un escultor. A més, es diu en nombroses ocasions que el personatge és cambrer i no pas artista… La llàstima de tot plegat és que s’ha perdut una bona ocasió per descobrir i assaborir un autor poc representat a casa nostra.
Enllaç copiat!