Carles Armengol Gili

Sis ballarins professionals i una quarantena de no professionals s’enfronten a aquest espectacle de dansa de l’argentí Sebastián García Ferro. El punt en comú entre tots ells és tenir més de 45 anys, aspecte que serveix d’excusa i motor per a un muntatge que ens parla del pas del temps i dels cops que cal anar esquivant per arribar on ets, metàfora que s’explica molt bé amb les pilotes de tennis. També dóna peu a reflexionar sobre unes generacions que progressivament són apartades del focus central… Unes generacions que, tot i venir d’una època més tradicional, es veuen obligades a conviure en una societat on impera la tecnologia i la comunicació virtual. Col·lectivitat en front de l’individualisme més ferotge. L’espectacle, […]

Quan es va estrenar Excítame ja vaig dir que la temàtica criminal i perversa era una mena de petit subgènere dins del teatre musical, especialment el de petit format. Ara arriba Homes foscos, que comparteix amb l’anterior el format, el número d’intèrprets, una trama truculenta i una relació homosexual. Però si en aquella es pecava d’una direcció excessivament conservadora i lineal, aquí s’ha intentat fer una obra més arriscada formalment i conceptualment. De fet, s’esperava molt de la proposta, ja que el duet David Pintó i Clara Peya havia demostrat el seu talent a Mares i filles i ara venia disposat a donar-ho tot amb la que serà la segona peça d’una trilogia amb només dos intèrprets. Si a l’espectacle […]

Martin Crimp és un dels autors dramàtics més importants i reconeguts dels últims trenta anys, tot i que sempre s’ha mogut entre el terreny experimental i la renovació del llenguatge teatral. Obres com El camp, Atemptats contra la seva vida o Cruel i tendre són autèntics referents per a companyies que volen explorar la forma i que tenen interès en treballar, com en el cas de Pinter, tot el subtext que els personatges no mostren. Fa uns quants anys que la Sala Beckett va descobrir-nos a l’autor amb un petit cicle, però ara és el Teatre Gaudí el que ens acosta una de les seves peces més emblemàtiques. El camp vol suggerir i formular preguntes, més que donar respostes. Crimp, […]

Si una cosa caracteritza a les produccions de La Perla 29 és el bon gust i la dedicació que li posen a cada projecte. Algú podria criticar aquest gust per l’estètica, amb un ús preponderant i a vegades excessiu de la il·luminació i els efectes, però també és cert que al final ningú es pot rendir a un producte ben executat. A Dansa d’agost trobem molts dels elements comuns de la companyia, entre ells una atenció especial a la part interpretativa. I és que aquesta obra de Friel no s’entendria sense cinc grans actrius capaces de transformar-se en les desgraciades germanes Mandy. Marta Marco, Nora Navas, Màrcia Cisteró, Mònica López i Carlota Olcina són el cinquet ideal, molt ben acompanyat […]

Segurament s’han d’haver patit les escoles dels quaranta i cinquanta per gaudir millor aquest espectacle d’Anexa i Tanttaka Teatroa. Tot i així, jo que les veig com una cosa llunyana i que les conec per referències paternes he rigut dels acudits i dels professors caricaturescos que anaven desfilant davant dels meus ulls. No sé fins a quin punt el muntatge és hereu de la versió per a nens, però sí puc dir que l’educació -o com diu el programa de mà, (des)educació- que rebien les nenes era radicalment diferent. Si a ells se’ls educava per al treball i per a l’èxit professional, a elles se les educava per a l’obediència, les tasques de la llar i el lliurament total i […]