Carles Armengol Gili

El psicoterapeuta no és l’única concessió argentina d’aquest espectacle de Marc González de la Varga. Segurament sense saber-ho -o potser sí, això ho desconec- ha adoptat una forma de fer teatre que em recorda molt a alguns dels primers experiments de Daulte o a alguns textos de Claudio Tolcachir, Nelson Valente o Denise Despeyroux, entre molts altres. Segurament hauríem de salvar moltes distàncies, però veig que hi ha alguns aspectes comuns a tots ells que m’encaixen perfectament: l’ús del joc com a motor de l’acció dramàtica, la improvisació prèviament assajada al local d’assaig, la barreja de professionalitat i amateurisme, la nuesa de l’espai escènic, la utilització de les teràpies i els psicodrames enmig de les trames argumentals, la família com […]

L’any 1990 els mallorquins Pep Tossar, Lluís Massanet i Joan Bibiloni van voler retre homenatge a un dels poetes més coneguts de la seva terra, Miquel Àngel Riera. Ho van fer al Teatre Lliure, i en aquell espectacle es van recitar i musicar poemes de diversos llibres de l’autor, com ara Poemes a Nai, Biografia, La bellesa de l’home o El llibre de les benaventurances. Ara, Tossar i el guitarrista Joan Arto han recuperat l’espectacle i ho han fet amb el mateix respecte, amb gran sensibilitat i amb idèntica qualitat. No és difícil que la veu i la gran experiència de l’actor ens arribin a tocar la fibra -ho ha fet en moltes ocasions i especialment en el recordat Sa […]

Admiro la gosadia de grups modestos, i de pressupostos encara més modestos, que s’enfronten a grans i complicats textos teatrals. Valoro molt que no sacralitzin els clàssics ni els hi tinguin cap mena de respecte. Però també haig d’admetre que als McGregor aquest Ròmul els hi ha vingut una mica gran. I és que Dürrenmatt és un gran autor al que costa agafar-li el to, que segons la meva opinió mai hauria de ser el de farsa o paròdia… que és precisament el que adopten quasi tots els personatges. Tots menys un, ja que el Ròmul d’Oriol Guinart navega per una naturalitat aclaparadora. Desconec si és un fet volgut per la directora Marta Domigo, però en tot cas és un […]

A priori semblava que un musical en el que hi estaven ficats Marc Sambola, David Pintó i Marc Vilavella acabaria essent un èxit. Si a sobre es recopilaven cançons ben conegudes d’altres musicals, el collage no podia fallar. Però, ves per on, l’invent no ha funcionat… Sembla que la primera intenció no era fer un recital de cançons inconnexes -cosa que potser hauria funcionat millor- sinó un musical on les lletres dels diversos temes acabessin donant un fil argumental a tot el conjunt, a l’estil de Marry me a little. El que passa és que de Sondheim només n’hi ha un, i finalment la historieta dels cinc amics que volen triomfar en el món de l’espectacle acaba resultant una mica […]

Tot i que estem davant d’un text críptic i de corrent surrealista, està clar que Lorca volia parlar d’una nova forma de fer i entendre el teatre, així com d’una homosexualitat incompresa, soterrada i complexa. No hem d’oblidar que l’obra està escrita a Espanya a principis dels anys trenta, en un moment en que la homosexualitat era difícil de viure en un país masclista, excessivament tradicional i especialment homòfob. Precisament per la seva condició sexual, a més de per les seves idees polítiques, el poeta seria afusellat pocs anys després… Per tant, és fàcil d’entendre que tot es digui sense dir-se, que l’obra es mogui més pers idees i sensacions que no pas per arguments o per qualsevol de les […]