Carles Armengol Gili

Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d’avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S’ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s’ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins a […]

La col·lecció s’inscriu en la primera etapa de l’obra de Pinter, per la qual cosa sembla que encara s’estaven assajant alguns dels trets més característics del seu estil: els diàlegs inconclusos, els silencis, el joc entre veritat i mentida… En obres posteriors, com La traïció o Vells temps, apareixeria de nou el tema de la infidelitat però sempre com un element que en fa disparar d’altres. A l’obra que ens ocupa, en canvi, no s’acaben de veure els danys colaterals del suposat engany, i suposo que la direcció d’Albert Prat no ha acabat d’extreure tot el suc a una peça tan etèria i esmunyedissa com aquesta. La interpretació és un altre dels esculls, ja que no tothom sap omplir els silencis… […]

Pel que estem veient els temes favorits d’aquesta temporada estan sent les relacions de parella i “el teatre dins del teatre”. You say tomato reuneix els dos temes i construeix una comèdia romàntica amb petits tocs dramàtics i de reflexió. Joan Yago ha aconseguit, precisament, que ens creiem a aquesta parella de cantants que recorren les festes majors de Catalunya amb insatisfacció i amb la desesperança de que mai sortiran d’allà on són. La situació personal es barreja amb la professional, i per l’escenari desfilen una rastellera de retrets i somnis incomplets que acabaran amb el número musical que la parella ha vingut a representar. “The show must go on”, sense cap mena de dubte. L’espectacle resulta a estones encantador […]

Adaptar el guió d’una pel·lícula coneguda és prou complicat. Però si el guió és d’un autor amb una personalitat tan marcada com la de Woody Allen, la cosa es pot convertir en un desastre… sobretot si l’adaptador i director és un home de teatre del que s’esperen resultats per sobre de la mitjana. Ara bé, sempre hi ha excepcions. En aquest cas, Rigola ha aconseguit portar l’univers d’Allen al seu terreny i crear una obra que no el traeix ni a ell mateix ni tampoc al geni novaiorquès. Ens trobem, per tant, amb una hàbil utilització de l’escenari i de l’espai sonor, així com un tempo que dóna a la peça identitat pròpia. També el veiem treballar amb actors i actrius que […]

Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d’interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d’exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l’obra amb un grup d’actors que, vestits com si haguessin d’interpretar una peça de Txékhov, surten a l’escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos… La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s’anirà enlloc comença la inquietud i un cert […]