Un altre artefacte enginyós

Quan Roc Esquius i Sergi Belbel s’uneixen en algun projecte teatral sempre en surt un artefacte juganer i carregat d’enginy (Sàpiens, Angle mort). A vegades poden utilitzar elements distòpics o quasi de ciència ficció, tal com feia Esquius en solitari a l’inici de la seva carrera (iMe, Mars Joan), però també poden rendir-se a l’artefacte més vulgar i quotidià: una torradora. És cert, però, que aquesta no és una torradora com les altres, sinó un aparell connectat a la IA que funciona de catalitzador i que serà el nucli central de tots els disbarats que envoltaran als personatges.

Tot i que en aparença sembla ser que la IA és el gran tema de la proposta, val a dir que com aquell qui no vol la cosa també apareixen qüestions com l’especulació immobiliària, l’engany dels productes bancaris o la precarietat laboral. Temes seriosos per a una comèdia que sobretot vol mostrar-nos la vulnerabilitat d’uns personatges que han perdut moltes coses a la vida (o bé no les han tingut mai) i que busquen una mica de comprensió i amor… al preu que sigui. Personatges que als ulls dels espectadors passaran per diferents estats i ens provocaran tant l’empatia com un cert rebuig.

Com tot aquest tipus d’artefactes teatrals, la peça ha de funcionar amb la precisió d’un rellotge. Potser cap al final la cosa es precipita i acaba amb una escena ambigua i no tant brillant com es podria esperar, segons el meu parer, però val a dir que els tres actors (Antonio del Valle, Ramon Godino i Laura Pau) s’esforcen de valent perquè tot funcioni i el públic gaudeixi amb la trama, els jocs que se li proposen i les possibilitats que ofereix la Intel·ligència Artificial. Segur que no trigarem a veure més ficcions sobre el tema, ja que a part de ser el futur que ens espera… també té molt de teatral.