Una fórmula ja coneguda
Des d’aquell mític Federico García, estrenat l’any 2015, Pep Tosar i la companyia Oblideu-vos de nosaltres porta repetint la fórmula d’un teatre documental molt específic que tants bons resultats els hi ha donat fins ara. Ho van tornar a provar a El fingidor, on canviaven el flamenc pel circ i els equilibris impossibles, i ho tornen a fer ara amb aquest acostament a la figura de Miguel Hernández. No negaré que la fórmula resulta un pèl esgotada i que a vegades la part dels testimonis enregistrats no segueix la mateixa línia temporal que la resta de l’espectacle… Però, per altra banda, la bellesa de molts moments acaba per subjugar a l’espectador i aconseguir passatges d’un lirisme quasi irreal.
La figura de Hernández, igual que ja passava amb Lorca, està molt lligada a la fatídica Guerra Civil. Tots dos van ser víctimes del conflicte, especialment per les seves idees d’esquerres: un va morir ajusticiat quasi al principi de la guerra, mentre que l’altre va traspassar l’any 1942 en el llit d’un reformatori on complia condemna. A Vientos del pueblo s’explica la història del poeta des de la seva infància fins als seus últims dies, però posant un especial èmfasi en el viatge a Rússia i en totes les peripècies viscudes, juntament amb la seva família, durant la guerra. La forma de fer-ho segueix essent també l’habitual: imatges projectades just al prosceni, testimonis d’entesos o familiars del poeta, les parts parlades a càrrec dels magnífics Pep Tosar i Evelyn Arévalo, la part musical a càrrec d’un excel·lent Carles Dénia i la coreografia que aporta el veterà Andrés Corchero. Podríem dir que precisament aquesta part ballada és la que més costa d’encaixar. Corchero, un dels grans noms de la dansa contemporània d’aquest país, aporta un estil minimalista i auster que no acaba d’explotar i que a cops resulta insuficient per al clímax de la peça.
En definitiva, un espectacle que no decebrà gens als seguidors de la companyia, tot i que també penso que hauria de ser un punt i a part per a la renovació d’aquest subgènere (el teatre del tul, que en diuen alguns) que tantes alegries ha donat.