Un clàssic que ressona en el present
Torna un dels grans clàssics del teatre nord-americà, una peça que Arthur Miller va estrenar el 1955 i que curiosament és de les que millor ha aguantat el pas del temps. Suposo que el fet de tractar en el seu argument el tema de la immigració il·legal de seguida ho lliga amb el nostre present. Però, en el fons, Panorama des del pont tracta de les baixes passions, dels desitjos tòxics i de la mesquinesa humana. I tot condensat en un dels personatges més foscos i més tristos que van sortir de la mà de Miller, l’estibador del port de Nova York Eddie Carbone.
La historia es centra en una família, formada per un matrimoni i una neboda que viu amb ells. Aviat arribaran a aquesta llar, situada al Nova York dels anys cinquanta, uns germans que venen d’Itàlia i que estan disposats a prosperar econòmicament en el país de les oportunitats. L’amor secret, la gelosia i les traïcions no trigaran a fer la seva aparició, especialment en una obra que va força al gra i que condensa en una hora i mitja una tragèdia contemporània de gran efectivitat.
La direcció de Sílvia Munt tendeix a una posada en escena atemporal i força minimalista. El decorat es redueix a una paret desballestada i a unes quantes cadires. L’època segueixen essent els cinquanta, pel que es desprèn dels diàlegs, però el vestuari no ho remarca ni dóna pistes massa evidents. Per tant, tot es resol amb elegància i simplicitat, però sense deixar de donar importància a la paraula i a la interpretació. De fet, Munt ja va dirigir amb èxit una altra peça de Miller, El preu, que va reunir fa deu anys a Pere Arquillué, Ramon Madaula, Rosa Renom i Lluís Marco.
I si destaquem la interpretació, no podem deixar d’esmentar a David Selvas en el que segurament serà una dels personatges més complexos de la seva carrera. Tot i que a priori no sembla l’actor més previsible pel paper, finalment veiem que destaca per la força dramàtica, la sensibilitat i la cruesa de la seva composició. L’acompanyen amb èxit la sempre encertada Laura Conejero, una joveníssima i energètica Laura Gaja (Partícules paral·leles, La festa) i un eufòric Jan D. Casablancas (La corona d’espines). Potser Nil Cardoner resulta un pèl jove pel seu personatge i Eduard Buch no presenta l’aplom i la solemnitat d’un personatge (advocat/narrador) que és molt més important del que pot semblar a simple vista. De totes formes, el conjunt funciona com un tot i segur que donarà moltes i molt bones funcions.