Carles Armengol Gili

Si donem una ullada a la ja nodrida producció teatral de Martí Torras Mayneris, tant en la seva vessant de director com de dramaturg, veurem que hi ha una clara preferència cap a elements festius, cabareters i de joc teatral. Si, a més, tenim en compte que els seus últims muntatges han estat dins de l’òrbita del clown –Rhum i Rhumia-, hem de reconèixer que ell era el més adequat per dur a terme aquest homenatge als bufons que Shakespeare utilitzava a la seva companyia, anomenada Lord Chamberlain’s Men. Tot i així, hi ha aspectes d’aquest espectacle que no han acabat de quallar de la manera que molts esperàvem… És cert que el director s’esforça per dotar el muntatge d’un […]

Dins de la comèdia de boulevard, hi ha actualment un subgènere que es decanta per les situacions sorgides a partir d’un supòsit o d’una hipòtesi: Què passaria si…? El test n’és un exemple ben clar, ja que basa tot el seu argument en la següent disjuntiva: Prefereixes guanyar 100.000 euros ara o un milió d’aquí a deu anys? Com a premissa la trobo una mica pobra, però el pitjor és que en alguns moments la trama peca d’inversemblant i acaba caient en llocs comuns, ja transitats per moltes altres companyes de gènere. Si a això hi afegim un ritme desganat i unes interpretacions no del tot matisades, ens trobarem amb un producte poc reeixit que promet més del que acaba […]

No negarem que l’argument és poc més que un disbarat puntejat de cançons. Tampoc negarem que l’excusa del programa de mà és precisament això, una excusa, ja que costa de veure-hi “una reflexió sobre el paper de les dones a la història del nostre país, fent servir el símil de la dona com a corista”. Però, malgrat tot, l’espectacle té el seu encant i t’atrapa des del primer moment. Potser serà per algunes de les cançons recuperades o potser per algun que altre bon acudit, tot i que penso que es deu principalment al carisma i a la complicitat de les quatre actrius –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano-, que assumeixen amb tota naturalitat diàlegs impossibles i […]

Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s’ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L’enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d’excusa per posar damunt de l’escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d’amor dels dos amants… i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d’actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, […]

Ningú sabia massa bé que ens depararia l’últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils… però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l’estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d’una picada d’ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut. És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l’excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El […]