Carles Armengol Gili

Tot i que aquest és un Mamet aparentment lleuger i de la primera època, molt allunyat de drames com American Buffalo, Edmond o El criptograma, s’endevina la tendència per la concreció i per tot el que s’amaga darrera dels diàlegs, a vegades intranscendents o purament anecdòtics. L’obra, que ja des del seu títol explícit ens anuncia un homenatge al món actoral, enfronta a l’escenari a dos intèrprets de diferents generacions. Tenim el jove (Dafnis Balduz), una pàgina en blanc àvida d’aprendre i perfeccionar el seu mètode, i el veterà (Enric Majó), que comença el seu declivi i experimenta cap a l’altre una barreja d’admiració i gelosia. Una relació forçada i interessada que se’ns presenta amb escenes molt curtes, algunes de […]

S’havia parlat de que La Cubana tornava amb un musical o de que per fi recorria a Rusiñol -un autèntic emblema a Sitges, la localitat originària del grup-, però el que ningú havia dit és que en el nou espectacle també hi ha un homenatge encobert a la seva trajectòria i al teatre en general. La Cubana ja havia parlat en anteriors muntatges de la revista (Cómeme el coco, negro), del cinema (Cegada de amor), de l’òpera (Una nit d’òpera) i de la televisió (Mamá quiero ser famoso), i si ara tocava el teatre què millor que disseccionar-se a si mateixos i bussejar en les pròpies misèries. Per tant, si aneu amb els ulls ben oberts gaudireu de moltes sorpreses […]

Verdi estava molt orgullós d’aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d’alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l’alçada de l’obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l’època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l’argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la […]

Aquesta segona funció de L’Orestíada que ens ha portat el Teatro Stabile de Napoli conté dues obres ben diferenciades: Coèfores, on assistim a la venjança d’Orestes, i Eumènides, on l’heroi d’Èsquil és portat a judici davant d’un tribunal diví que conformen Atena, Apol·lo i les Fúries. De la primera part n’hem vist representades algunes escenes, que a vegades s’ajunten a Agamennó -la primera i més coneguda de les obres-, però la segona és una peça quasi irrepresentable i poc terrenal que sempre acaba caient de les representacions abreujades de la trilogia. Veient-la s’entén el perquè, ja que es tracta d’un text llarg i discursiu on passen molt poques coses i on els Déus disserten sobre temes divins i humans. Requeria […]

Agamennó és la part més representada i coneguda de L’Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d’una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les […]