Carles Armengol Gili

Després d’adaptar a Wittenbols, Txékhov, Maeterlinck i Von Kleist, ara li toca el torn a Dostoievski. La companyia La Ignífuga no ha tingut mai por dels grans textos, de la complexitat literària i dramatúrgica, i menys dels gustos del gran públic. Tot i ser un grup molt jove (la companyia es crea el 2014) sempre ha anat a contracorrent, cercant la modernitat i, sobretot, intentant que el públic visqués en els seus espectacles un viatge emocional i no només intel·lectual. Ho han aconseguit en vàries ocasions, però en El jugador em sembla que la idea es menja algunes d’aquestes intencions. És cert que la versió de la novel·la és molt lliure, i també s’ha de reconèixer que el veritable objectiu […]

L’obra teatral de Joan Brossa -tot i que sigui difícil de separar-la de totes les seves altres vessants artístiques- encara segueix essent força desconeguda pel gran públic. Diumenge és una obra escrita a la dècada dels seixanta i retrata uns personatges que vivien en plena etapa del “desarrollismo”, tot i que eren plenament conscients de les carències i la manca de llibertat que es vivia. Són la imatge de la burgesia barcelonina de l’època, passada pel sedàs de l’absurd i dels tocs surrealistes de l’autor. Tot plegat dirigit amb molt bon gust per Hermann Bonnín, que ha tingut la bona pensada d’incloure cançons de l’època i imatges del Nodo. Al capdavant, tres actors còmplices i completament lliurats a la causa. […]

Veure a Mercè Arànega transmutada en una mena de Núria Feliu de l’Eixample ja val realment la pena. El seu treball, rigorós i perfectament executat, és sense cap mena de dubte el millor de la funció. Una funció, per cert, que parteix d’una molt bona idea però que no acaba de quallar prou bé. Com a comèdia resulta força irregular, i com a sàtira potser és massa indulgent. És d’agrair que es repassin un per un tots els temes de la Catalunya dels últims anys, des del cas Pujol fins a la Via Catalana, però tot plegat donava per treure-hi més punta i fer una anàlisi més crítica. Finalment, Rosich ha optat per una comèdia costumista que funciona a estones […]

No sóc espectador habitual d’Stand-Up Comedy ni em conec totes les regles del gènere, però està clar que quan et trobes a algú que creu en el que fa i que explota a fons el seu personatge t’acaba convencent. Aquí no estem davant del típic humorista que explica acudits davant d’un micro sobre qualsevol situació, sinó que hi ha un motiu, una excusa i un personatge. No cal oblidar que Gabriel Córdoba va ser dels primers en pujar els monòlegs còmics a un escenari, ara ja fa uns 14 anys. A més, l’actor ha estudiat el gènere a fons, i actualment és dels pocs que ha teoritzat sobre el tema en dos llibres que analitzen l’art i la pràctica d’aquest […]

Posar cançons i bon humor a un tema tant prosaic com és el món dels autònoms ja és tota una proesa. Andreu Rami i Álex Martínez Vidal ho han aconseguit amb aquest musical de petit format que pretén entretenir, però que també posa el punt de crítica necessari en les mancances històriques que pateix aquest col·lectiu de treballadors, un dels més maltractats de tota Europa. La història comença en un futur no molt llunyà, en el que un individu queda a l’atur i, en un moment de desesperació, decideix convertir-se el seu propi empresari. Escenes com la de la visita a l’Agència Tributària o la de la trobada amb el gestor són realment brillants, i de mica en mica van […]