Carles Armengol Gili

No negarem que l’argument és poc més que un disbarat puntejat de cançons. Tampoc negarem que l’excusa del programa de mà és precisament això, una excusa, ja que costa de veure-hi “una reflexió sobre el paper de les dones a la història del nostre país, fent servir el símil de la dona com a corista”. Però, malgrat tot, l’espectacle té el seu encant i t’atrapa des del primer moment. Potser serà per algunes de les cançons recuperades o potser per algun que altre bon acudit, tot i que penso que es deu principalment al carisma i a la complicitat de les quatre actrius –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano-, que assumeixen amb tota naturalitat diàlegs impossibles i […]

Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s’ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L’enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d’excusa per posar damunt de l’escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d’amor dels dos amants… i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d’actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, […]

Ningú sabia massa bé que ens depararia l’últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils… però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l’estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d’una picada d’ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut. És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l’excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El […]

Tots sabíem que aquesta obra era una reproducció i no una versió del mític muntatge de Fabià Puigserver. Sabíem que el repartiment era completament nou. Sabíem que tot seria igual… però que res seria el mateix. Efectivament, així ha estat. Crec que una part de Puigserver està al damunt de l’escenari, ja que l’escenografia i les notes de direcció són rèpliques exactes. També hi tenim el mateix vestuari de César Olivar, que llueix igual de bé que fa 27 anys. Però hi ha alguna cosa en l’esperit de la funció, en el ritme i en la cadència de la comèdia que no acaba de funcionar igual. És difícil de precisar, però si veieu qualsevol enregistrament que circula de la peça […]

S’ha de reconèixer que Joan Ollé té la mà trencada per escollir, barrejar i cuinar textos i materials ben diversos. Sempre que ho fa, com a L’illa del tresor, Coral romput, A la ville de… o Paraules d’amor, aconsegueix crear espectacles molt particulars, on el bon gust i la ironia més fina es donen la mà i aconsegueixen grans fites. A Delikatessen, que va començar com un encàrrec del director de Temporada Alta, tot el mestratge del director s’enfoca cap a tota aquella literatura -intel·lectual o popular- que s’ha generat entorn dels aliments, el fet de menjar i tot el que va relacionat amb la cuina i la bona taula. Amb textos de Da Vinci, Manuel Vicent o Proust, cançons […]