Roser Garcia Guasch

Durant tot aquest mes no he parat de veure obres on l’homosexualitat hi és present ja sigui com a tema principal (Fun Home, la Jaula de las locas, ) o marginal (la ira de Narciso, Ovelles). En tot cas, la presència tan freqüent de l’homosexualitat als nostres escenaris és un bon reflex del camí cap a la normalització, però tenir la gosadia d’introduir-lo en un món tan masculí com el futbol d’alta competició és tot un repte que en el cas de El futbol és així (de gai) es resolt amb molt bona música i un gran sentit de l’humor. És una crítica mordaç i agre-dolça del mon del futbol d’elit en clau còmica. A demés del sentiment de “macho-man” […]

Un autor (Sergio Blanco), un actor (Gerardo Otero), una directora (Corina Fiorillo ) i un espai petit per una gran obra de teatre argentí de petit format. El títol de “La ira de Narciso” et predisposa a veure alguna versió teatral de la ira de la ninfa (Eco) rebutjada per Narciso i la seva venjança sobre aquest fent que s’enamori d’ell mateix. És només un tema marginal però que permet filar una trama inquietant i pertorbadora al millor estil de Henry James a “The turn of the screw”. És un relat circular en el que apareixen emocions humanes ben expressades: amistat, sexe, por, fantasia, imaginació, relació familiar, crueltat, mort. La Suite per a violoncel n 1 en Sol major de […]

EVA obre la temporada al Romea i celebra els 25 anys de T de Teatre. És el segon any en cartell i ha arribat a les 100 representacions. L’obra està escrita per Artigau, Genebat i Manrique i dirigida amb molt encert per Julio Manrique qui no para d’acumular premis com a autor i director. L’expectació i el repte són grans. EVA no és el nom d’una dona sinó l’acrònim de “Escala Visual Analògica”, una escala del zero al 10 que valora la intensitat del dolor segons la subjectivitat del malalt, essent zero l’absència total de dolor i 10 el màxim dolor que una persona es creu capaç de resistir. La visibilització del terme servirà perquè es popularitzi i surti de […]

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals. En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle. […]

Obra de petit format en un sol acte. No és comèdia encara que hi hagi moments d’autèntica hilaritat, no és drama tot i que cada personatge deixa entreveure el seu petit drama personal. Tres germans es troben per parlar d’una herència que han de rebre la qual és en si mateixa especial i és utilitzada pels autors i directors per donar-nos a conèixer els tres personatges de l’obra, descobrir el comportament de cada un d’ells davant d’una situació que no saben resoldre, els sentiments de cada un d’ells sobre la família, els pares, el passat, la infància, les relacions entre ells. Es van descobrint uns als altres a mida que avança l’obra en un intent per arreglar les dificultats que […]