Roser Garcia Guasch

(Burpees és un exercici de fitness que consisteix en fer un salt seguit de planxa). Miquel Mas Fiol està entrant amb força a l’escena catalana. Aquesta setmana s’estan representant quatre obres seves simultàniament i al febrer podrem veure una adaptació d’una novel·la de Guillem Frontera al Tantarantana. És el dramaturg i director d’una trilogia sobre la condició mil·lennial al teatre Lliure de Montjuïc. Càndid o l’optimisme, a partir de Voltaire, seguida de Les penes del jove Werther de Goethe i de els Miserables, de Victor Hugo. Les tres s’han pogut veure consecutivament o com a Marató l’últim dia. Els mil·lennials són la gent de quaranta anys que van créixer durant l’expansió d’internet i la revolució tecnològica i és a ells […]

El començament d’una obra de teatre és important per situar l’espectador. En aquesta veiem un jardí amb un gronxador, joguines de nens, fulles d’arbres per terra, plantes, una hamaca on hi dorm un home tranquil amb música clàssica d’ambient. Tot té aire de normalitat. La dona molt més jove que ell (es va enamorar del professor) torna d’una festa infantil amb el nen, un bosnià adoptat de 5 anys. A partir d’aquí la conversa entre la parella va agafant diferents tons, matisos i colors. Els temes principals són la maternitat, la paternitat, la infància i com ho viuen cada un d’ells. Al llarg de la conversa surt la necessitat de tenir fills, de que siguin especials, el desig de que […]

Cada gènere teatral té un públic determinat. El teatre còmic té un públic fidel, que sap què va a veure, disposat a passar una bona estona i deixar-se anar rient a cor que vols. És també un públic exigent i la qualitat és indispensable. Aquesta dependrà d’un bon guió, uns intèrprets versàtils i una bona complicitat entre ells. El guió de Susanna Garachana i Jaume Viñas té totes les qualitats per satisfer els objectius. És una situació comú, una parella que es vol casar i volen presentar els seus pares respectius. El noi però, té un pare llunyà i per por de defraudar a la mare de la núvia, lloga un actor. La comèdia està servida. A partir d’aquí, les […]

No sabem res de les vides íntimes d’autors tan coneguts com Bernard Maria Koltès a qui coneixem per les obres com Roberto Zucco, En la solitud dels camps de cotó o La nit just abans dels boscos, a partir de les quals ens fem una idea del patiment, la necessitat de parlar i ser escoltat, el desacord amb les desigualtats… Per això agraïm la idea d’Ester Villamor i Berta Giraut que han adaptat a quatre mans un text que va publicar François, germà de Koltès: Lettres de Bernard-Marie Koltès i agraïm també la idea de mostrar-nos allò més íntim de la seva vida i la seva mort. Comença amb uns fragments d’uns cors que podrien ser d’alguna passió o alguna […]

Xavier Alomà és el fill que voldria haver matat. És tan fort el títol que pensàvem que anàvem a veure un thriller. El fill és ell, que no voldria haver existit. En aquesta obra, Alomà fa un exercici personal a través de l’autoficció on despulla la seva infància i la dolorosa relació amb el seu pare. Ell n’és l’autor i també l’únic intèrpret. De manera que, sota la direcció d’Anna Tamayo, fa un desplegament de capacitats per interpretar tots els personatges de l’auca. Canta, balla, es disfressa i fa playbacks de Mariah Carey (ens dóna la sensació d’estar espiant un adolescent gay en la intimitat de la seva habitació) alhora que etziba monòlegs punyents on veiem les seves capacitats interpretatives […]