Roser Garcia Guasch

Fa exactament un any Lizzie es va estrenar a la Sala Gaudí i ara fan la segona temporada. Entenem molt bé el perquè. És una història potent, una música dels anys 90 que enganxa pel ritme, amb algunes cançons melòdiques molt tendres, uns músics entregats i participatius i unes actrius extraordinàries. Es tracta d’un musical escrit al 1990 per Steven Cheslik-DeMeyer que ell va definir com una òpera rock i que a partir de la seva estrena a NY el 2009 no ha deixat de representar-se arreu i simultàniament. És una música amb sonoritats hard rock i ja sabem que anirem a sentir rock, punk amb algunes balades tendres, amb un toc de folk com la preciosa pregaria final que […]

La normalitat ha estat sempre un signe tranquil·litzador, d’integració al grup, al clan, a la comunitat. El diferent sempre tindrà problemes, s’ha de reconduir: fer veure a l’esquerrà que escriure amb la dreta li facilitarà la vida, acceptar el sexe que t’ha tocat et permetrà ser més feliç. Així pensa la Lorena, una coach, influencer amb molts títols (de no se sap ben bé què) a l’estranger i amb molts seguidors a qui els promet una vida nova que comença. Ella és una orientadora d’identitat que fa buscar als pacients el seu propi jo, la causa de la seva confusió, sanar-li les ferides que l’han portat a l’homosexualitat o disfòria de gènere. Al seu blog va animant als seus seguidors […]

Roc Esquius ha creat una obra curiosa, futurista amb les preocupacions reals o imaginàries de tothom però molt actual. La presència d’éssers amb capacitats superiors a les nostres ja s’ha tractat anteriorment. A Forasters de Sergi Berbel, alguns personatges actuen com si tinguessin coneixement o control sobre el destí dels altres. A E.R també de Sergi Berbel, els límits entre allò humà i el que és transcendent es difuminen, a Desig, de Benet i Jornet, hi ha una presència misteriosa, gairebé sobrenatural que altera tot. És un tema que ens amoïna i aquí el control que exerceixen uns supersapiens, uns ser superiors que llegeixen les ments dels sapiens, arriba a fer trontollar les estructures més sòlides de l’estat. Dirigida també […]

És un text d’Eusebio Calonge, una peça curta amb molt de contingut emocional. D’aquest dramaturg vam tenir l’ocasió de veure fa un any i mig “El alimento de las moscas” que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumstàncies que l’han dut on és. Amb els mateixos autor, director i actor ens presenten ara aquest text vibrant sobre una pèrdua, la fractura d’una separació, l’abandonament d’una relació que semblava eterna. En aquesta ocasió el tema amb el seu dolor ens és més familiar, més proper, el reconeixem i ens hi podem identificar. Arnau Marín arriba a les profunditats de l’ànima, al dolor més orgànic, a la destrucció […]

Hi ha moments que permeten o ajuden a la sinceritat o que faciliten el buidament d’una ànima que mai s’ha atrevit a parlar. Aquests moments tenen relació amb la mort o la por de no despertar d’una anestèsia. Aquest darrer és el cas del text d’aquest monòleg, el protagonista del qual ha de ser intervingut l’endemà d’una cirurgia cardíaca. El company d’habitació és el dipositari de tota aquesta interessant informació que desvetlla mica a mica: la relació amb el seu pare i especialment amb la dona i d’aquesta amb el propi pare. El text de Lluïsa Cunillé i la direcció de Xavier Albertí han sabut trobar aquest moment per despullar-lo físicament i emocional estirant la llengua d’un quiosquer que ha […]