Hi ha moments que permeten o ajuden a la sinceritat o que faciliten el buidament d’una ànima que mai s’ha atrevit a parlar. Aquests moments tenen relació amb la mort o la por de no despertar d’una anestèsia. Aquest darrer és el cas del text d’aquest monòleg, el protagonista del qual ha de ser intervingut l’endemà d’una cirurgia cardíaca. El company d’habitació és el dipositari de tota aquesta interessant informació que desvetlla mica a mica: la relació amb el seu pare i especialment amb la dona i d’aquesta amb el propi pare.
El text de Lluïsa Cunillé i la direcció de Xavier Albertí han sabut trobar aquest moment per despullar-lo físicament i emocional estirant la llengua d’un quiosquer que ha passat la vida venent diaris primer al costat del seu pare i després ell sol quan aquell es va morir. Oriol Genís és el quiosquer i va narrant la seva vida d’una manera tranquil·la sense alts ni baixos ni sentiments visibles amb algun toc de comicitat que arrenca riures entre el públic. El text, aparentment lineal, deixa de ser-ho quan provoca emocions a l’espectador.
El quiosc és un lloc de culte que li aporta tota la informació local i mundial. És un lloc petit, estret i encongit pel davant del qual passa i s’atura molta gent i que li permet escoltar i veure successos sense ser vist per ningú.
Ell és Oriol Genís amb una magnífica interpretació d’una vida, segons sembla (ens ho vol fer creure amb el seu to de veu), senzilla però carregada de detalls i de pistes per conèixer la gent que l’ha rodejat al llarg de la seva vida. Ens converteix en els observadors passius d’una història plena de dolor, vergonya i penediment.