Iván F. Mula

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla […]

El més important de què cada vegada hi hagi més històries amb contingut LGTB no és només la visibilitat que es dóna a aquestes minories, sinó també la possibilitat de mostrar diferents realitats, perspectives i vivències de persones del col·lectiu, en comptes de repetir sempre el mateix patró. En el cas de Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo, ens trobem una proposta feta amb molta sensibilitat, respecte i delicadesa, amb un cert esperit de denúncia però, sobretot, un gran amor pels seus personatges. El debutant Pau Escobar (que, fins ara, només havia participat en peces de microteatre i projectes audiovisuals) i Marc Balaguer formen una peculiar parella on la complicitat i la tendresa destaquen per sobre de qualsevol […]

Posar en escena una tragèdia grega pot comportar grans complicacions per la distància de segles que ens separen d’aquelles obres. No obstant això, tenen l’avantatge de parlar d’assumptes tan transcendentals que, pel seu caràcter universal, fàcilment encara són vigents avui en dia. Amb Filoctetes, per exemple, el seu director Antonio Simón ha fet una aposta clara per potenciar els temes del text de Sòfocles amb més actualitat: la corrupció del poder, l’ambició, la manipulació, la mentida o la guerra. El resultat és un muntatge funcional, amb unes correctes interpretacions i un bon grapat de referències que pretenen subratllar la contemporaneïtat de la història. Especialment, podem destacar la composició de personatge d’un Pedro Casablanc que sempre sap estar a l’alçada de […]

El més interessant del teatre documental (un gènere cada vegada més habitual) és que, més enllà d’instal·lar-se en un nou format pràctic i funcional, continua en constant desenvolupament, arriscant i experimentant amb les seves possibilitats. Concebuda com la primera entrega d’una sèrie de muntatges sobre la història del teatre i, al mateix temps, un manifest democràtic inspirat en la realitat, L’assaig explora amb sang freda, intel·ligència i esperit de denúncia, l’odi, la violència extrema i el sentit de la seva plasmació sobre l’escenari. El director Milo Rau continua, d’aquesta manera, després de Hate radio i The Civil Wars, la seva línia d’investigació artística on intenta donar forma teatral al dolor, la crueltat i el terror d’una societat plena d’accions abominables. […]

Les novel·les de Saramago, escriptor guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, habitualment, parteixen d’idees originals, ambicioses i impactants que criden l’atenció immediatament dels seus lectors. Què passaria si un home descobreix que té un doble idèntic a ell en tot? Què passaria si la gent deixés de morir? Què passaria si tothom es quedés cec de cop? Aquestes premisses tan suculentes, però, no són fàcils de traslladar de la prosa a la narració dramàtica del teatre. Afortunadament, a Assaig sobre la lucidesa, la Companyia La Danesa sembla que ha trobat un bon l’equilibri entre mantenir l’essència del text en què es basa, donar-li dinamisme i, al mateix temps, no fer-li perdre profunditat, serietat ni matisos. La història, en aquest […]