Iván F. Mula

Des dels temps d’Arthur Miller, el teatre nord-americà ha mostrat sempre un especial interès en disseccionar els conflictes emocionals dels grups familiars tradicionals, siguin de classe alta o mitjana-baixa. Humans és la darrera aportació a aquesta tendència amb molts punts en comú amb la tradició de la qual prové, tot i que una mica menys calculada del que estem acostumats. El muntatge planteja una història sobre allò que els éssers estimats són incapaços de dir-se obertament, sobre la toxicitat d’alguns vincles i sobre la densitat d’alguns silencis. Mario Gas aborda el conjunt amb una direcció funcional que aconsegueix que la maquinària no s’estanqui en cap moment. Malgrat això, el text arrisca massa jugant a la subtilitat, a les discussions quotidianes […]

A la recerca d’una veritat escènica, dramatúrgica i interpretativa, aquesta adaptació a càrrec d’Àlex Rigola de l’emblemàtic L’oncle Vània de Txékhov ha resultat ser una petita delícia minimalista. Lluny dels grans muntatges de naturalisme grandiloqüent d’enormes escenaris, la proposta ens situa en una caixa de fusta on espectadors i personatges compartiran una experiència íntima i molt interessant. Rigola ha despullat de tot artifici la història per quedar-se amb la seva essència. L’experiència, per la seva senzillesa, té molt de captivadora. És una manera amable d’apropar-nos a la fatiga i avorriment vitals dels personatges i, en definitiva, a les seves misèries. La idiosincràsia del muntatge, però, fa que el conjunt perdi molt del seu dramatisme emocional per, en canvi, guanyar en […]

Deia Peter Brook que un home caminant per un espai buit i un altre observant-lo és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral. Aquesta afirmació (que, en general, és certa) és una de les principals regles bàsiques de la teoria escènica que posa en dubte amb gran intel·ligència El Conde de Torrefiel en aquest espectacle. I és que un escenari guarnit de flors i espelmes acompanyat d’una pantalla on es projecta el text és l’únic que necessita, en el seu tram inicial, per fascinar-nos amb un magistral exercici de teatre sense actors de mitja hora de duració. Però, més enllà d’aquest hipnòtic tram inicial, La plaza és un experiment apassionant on textos brillants conviuen amb un espai […]

Al llarg de la seva trajectòria, l’Agrupación Señor Serrano s’ha guanyat, merescudament, una tan bona reputació internacional que, en alguns casos, els pot acabar jugant en contra per un excés d’altes expectatives. Potser aquest és el cas del seu nou espectacle, Kingdom, on trobem molts dels elements propis de la seva idiosincràsia escènica: una barreja original de vídeo en directe, maquetes, text, performance, so i objectes. En aquesta ocasió, el muntatge parteix d’una troballa molt original: la utilització dels plàtans i la imatge de King Kong pujant i caient una vegada i una altra del gratacels (al llarg de les pel·lícules de les diferents èpoques) com una sàtira al·legòrica del capitalisme i el funcionament dels mercats. A nivell visual, la […]

A mesura que un director va agafant trajectòria, comença, cada vegada més, a ser coneixedor dels recursos escènics que millor el funcionen, quins li agrada més fer servir i amb quins se sent més còmode. El problema apareix quan aquests recursos comencent a usar-se de forma automàtica, més perquè serveixen per identificar el muntatge amb la personalitat de qui hi ha al darrere i no pas perquè, realment, siguin la millor manera d’explicar la història en qüestió. Això és una mica el que passa amb El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, espectacle inaugural del Grec 2018 a càrrec d’Oriol Broggi. No crec que sigui just dir que és un espectacle dolent perquè no ho és. Tenint en compte que es […]