Iván F. Mula

Hem abusat tant de l’etiqueta “teatre necessari” (en alguns casos, fins i tot, de forma excessivament generosa) que, quan ens trobem amb un espectacle que de veritat mereix aquesta denominació, sembla que l’expressió ja no tingui valor suficient. No obstant això, seria injust no mencionar, per aquestes qüestions, la gran importància de que existeixin muntatges com Només una vegada. La peça exposa amb gran intel·ligència, precisió i un conjunt de matisos sorprenentment esfereïdors un cas de violència de gènere molt ben escollit. Marta Buchaca escriu un magnífic text amb una atmosfera de thriller que potencia la seva intensitat però sense banalitzar el seu contingut ni perdre mai el respecte pel tema, el rigor o la versemblança. El més interessant de […]

En la línia de l’estil absurd de duets d’humor clàssics com Tip i Coll o Faemino i Cansado, Los Torreznos ens presenten el seu nou espectacle on l’acció poètica es barreja amb el surrealisme i el contingut pseudofilosòfic. El muntatge és senzill, honest i directe. Juga els seus elements amb claredat. El seu objectiu, aparentment, és reflexionar sobre la interpretació de la realitat en contraposició a la ficció i l’art, burlant-se, en certa manera, de la ridiculesa de certes actituds intel·lectuals i dels tòpics de reflexions de cafeteria. La peça troba els punts més divertits en l’acidesa de la seva crítica però, per la resta, resulta repetitiva, amb un ritme deliberadament estancat en els seus bucles i el seu to […]

És curiós com el teatre documental ha passat de, fa uns anys, ser gairebé inexistent a estar cada vegada més present a la cartellera. És molt estimulant que apareguin nous gèneres escènics que ampliïn les fronteres del terreny ja conegut, fins i tot, encara que l’experimentació no sempre obtingui resultats brillants. En aquest cas, Jorge Yamam-Serrano aborda un tema molt més ambiciós i complex que el de la seva darrera incursió en aquesta categoria teatral que va ser Camargate. Es nota que, com a director, ha fet aquí un pas endavant amb una visió global ara més sofisticada i una dramatúrgia més elaborada reunint tres casos reals de reveladors de secrets d’estat: Assange, Manning i Snowden. El problema de La […]

Hi ha elogis que, més que servir per vendre millor un espectacle, poden suposar una càrrega que, pel seu pes excessiu, acabi per enfonsar una proposta dins del nostre imaginari com a espectadors. Podríem parlar, per exemple, de les expectatives que genera la denominació de “Txèkhov irlandès” amb la qual es coneix a Brian Friel. No és que sigui del tot desencertada però el cas és que el condemna a una comparativa de la qual pocs autors poden sortir ben parats, especialment, quan ens trobem davant d’un dels textos on es mostra no tan inspirat com altres vegades. Aquest és un dels problemes de La resposta, un muntatge dramàtic, amb un repartiment de luxe que, malauradament, té poc espai per […]

És important que, en el món del teatre, com en qualsevol àmbit artístic, es facin propostes arriscades i experimentals que investiguin noves possibilitats de la disciplina escènica. Això, no obstant, no vol dir que qualsevol espectacle que investigui aquests nous camins possibles obtingui sempre bons resultats. En el cas de Concert by a band facing the wrong way, per exemple, ens trobem a una companyia que construeix un peculiar petit univers, amb una energia molt atípica (i entregada) però també un producte, malauradament, del tot fallit. Cada seqüència que inicien, sigui tocant cançons estridents, arrossegant-se per terra, aixecant-se els uns als altres o cantant a cappella, pot cridar la curiositat del públic durant, com a màxim, cinc minuts… més enllà […]