El més interessant del teatre documental (un gènere cada vegada més habitual) és que, més enllà d’instal·lar-se en un nou format pràctic i funcional, continua en constant desenvolupament, arriscant i experimentant amb les seves possibilitats. Concebuda com la primera entrega d’una sèrie de muntatges sobre la història del teatre i, al mateix temps, un manifest democràtic inspirat en la realitat, L’assaig explora amb sang freda, intel·ligència i esperit de denúncia, l’odi, la violència extrema i el sentit de la seva plasmació sobre l’escenari. El director Milo Rau continua, d’aquesta manera, després de Hate radio i The Civil Wars, la seva línia d’investigació artística on intenta donar forma teatral al dolor, la crueltat i el terror d’una societat plena d’accions abominables. L’espectacle resulta tan fascinant com emocionalment colpidor. D’entrada, l’escena del càsting inicial és àcida, divertida i brillant. Més endavant, és capaç de construir, basant-se en el cas real d’un crim homòfob que va commocionar a la ciutat belga de Lieja l’any 2012, una peça on, durant 20 minuts, mostra tot el que van fer els assassins a la víctima, sense caure en el morbo o l’efectisme, amb una execució tècnica precisa i una cruesa brutal. A partir d’aquí, arriba la reflexió al·legòrica sobre els fets i el rol passiu de l’espectador/ciutadà amb un joc ben trobat però que, malauradament, no s’atreveix a portar fins al final. A més, el recurs d’utilitzar la pantalla pot esgotar una mica i la seva distància sentimental potser farà a alguns espectadors desconnectar en certs moments. En qualsevol cas, gràcies a la seva duresa i, al mateix temps, poder de captivar, juntament amb un discurs molt valuós, suggerent i una concepció impactant, aconsegueix oferir una experiència realment memorable.
Enllaç copiat!