Iván F. Mula

La forma de treballar en col·lectiu de La Calòrica, la companyia amb més força, projecció, originalitat i talent de la nova generació de teatre català, fa que estiguin deixant testimoni dels temes que més preocupen als joves de la seva edat. Després de satiritzar el poder, la idea d’Espanya, l’emprenedoria, el populisme o la precarietat laboral, entre molts altres assumptes, ara li ha tocat el torn al canvi climàtic. I la manera de fer-ho ha sigut posant el focus en un congrés de negacionistes, amb una esplèndida Mònica López com a actriu convidada de luxe, en paral·lel a una trama d’autoficció on els mateixos calòrics s’enfronten a l’embossament del vàter del seu nou local d’assaig i a la seva escala […]

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred. El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força […]

La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets […]

Tot i que ja feia mesos que aquest projecte havia començat a gestar-se, el triomf de Marta Aran als Premis Max emportant-se el guardó en la categoria de Millor Autoria Revelació per Els dies mentits, va augmentar l’expectativa davant la seva nova estrena. Sempre és bonic veure el naixement a temps real d’una creadora que promet convertir-se en un nom important dins de la indústria catalana. Des de la seva faceta d’actriu a la Companyia Arcàdia, passant pel seu debut com a directora i dramaturga amb La noia de la làmpada, podríem dir que La segona Eva és, en certa manera, la confirmació del seu talent. Aran demostra amb aquest muntatge que ha crescut en experiència, visió escènica i efectivitat. […]

Tot i que, durant tots aquests anys ha escrit algun altre projecte teatral i televisiu, aquesta nova obra de Marc Crehuet arriba, malgrat el temps que ha passat, sota l’allargada ombra de l’èxit del seu debut amb El rei borni. L’autor i director n’és tan conscient d’això que, de forma intel·ligent, en lloc d’intentar defugir aquesta circumstància, ha decidit abraçar-la fent un divertit exercici d’autoficció on, de pas, s’allibera també d’alguns fantasmes familiars. D’aquesta manera, ‘La morta’ de Pompeu Creuhet és la interconnexió de tres històries: l’obra real que va escriure el besavi de Marc Creuhet (estrenada a principis del segle XX i que va ser el seu únic triomf), els conflictes personals i artístics d’aquest avantpassat i la crisi […]