Posar en escena una tragèdia grega pot comportar grans complicacions per la distància de segles que ens separen d’aquelles obres. No obstant això, tenen l’avantatge de parlar d’assumptes tan transcendentals que, pel seu caràcter universal, fàcilment encara són vigents avui en dia. Amb Filoctetes, per exemple, el seu director Antonio Simón ha fet una aposta clara per potenciar els temes del text de Sòfocles amb més actualitat: la corrupció del poder, l’ambició, la manipulació, la mentida o la guerra. El resultat és un muntatge funcional, amb unes correctes interpretacions i un bon grapat de referències que pretenen subratllar la contemporaneïtat de la història. Especialment, podem destacar la composició de personatge d’un Pedro Casablanc que sempre sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Malgrat aquestes virtuts, el espectáculo acusa un cert èmfasi a l’hora de donar protagonisme al text, de manera que, per moments, acaba resultant massa discursiva. D’altra banda, cal assenyalar l’encert de Simon optant, en aquesta versió, per un cor de dones (en lloc d’homes com en l’original). Tot i que, finalment, no té massa rellevància en termes narratius, s’ha d’aplaudir que hagi tingut aquest gest per donar espai a una saviesa femenina que contrasta amb el bel·licisme patriarcal de la resta de personatges; especialment, quan molts altres directors no mostren aquesta sensibilitat ni tan sols davant de propostes molt més problemàtiques que aquesta. Finalment, podem ressaltar una escenografia, projeccions i ambient sonor prou suggerent per crear una atmosfera inquietant que convida al públic a entrar en aquest univers dramàtic de manera adequada.
Enllaç copiat!