El més important de què cada vegada hi hagi més històries amb contingut LGTB no és només la visibilitat que es dóna a aquestes minories, sinó també la possibilitat de mostrar diferents realitats, perspectives i vivències de persones del col·lectiu, en comptes de repetir sempre el mateix patró. En el cas de Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo, ens trobem una proposta feta amb molta sensibilitat, respecte i delicadesa, amb un cert esperit de denúncia però, sobretot, un gran amor pels seus personatges. El debutant Pau Escobar (que, fins ara, només havia participat en peces de microteatre i projectes audiovisuals) i Marc Balaguer formen una peculiar parella on la complicitat i la tendresa destaquen per sobre de qualsevol altra cosa. El text del dramaturg irlandès John O’Donovan resulta molt interessant, especialment, per la seva manera de dosificar la informació i de posar el focus del conflicte en el context social, cultural i afectiu en el qual estan atrapats els personatges. El seu amor és pur i, fins i tot, ingenu però el seu entorn hostil els condueix inevitablement cap a la desgràcia. La direcció d’Alberto Díaz opta per una posada en escena funcional però dedicant una especial atenció a les pauses, les mirades i els petits detalls. D’altra banda el fet de ser representada en un terrat real dota el conjunt d’una màgia especial que, no obstant això, els porta a la contradicció d’oscil·lar entre un registre teatral i un altre més realista que no sempre tenen coherència interna. En qualsevol cas, l’espectacle aconsegueix tocar el cor de l’espectador, obrir pas a diverses reflexions i deixar un aroma que romanticisme urbà una mica abrupte però, indubtablement, que destil·la autenticitat.
Enllaç copiat!