Iván F. Mula

La vocació experimental d’algunes obres i companyies és una idiosincràsia tan lloable com perillosa. El risc és necessari en el panorama teatral per obrir nous camins però s’ha d’assumir que, a vegades, aquests camins no porten enlloc. El suïcidi de l’elefant hipotecat és un espectacle caòtic i irregular que conté moments molt interessants i d’altres totalment anodins i irrellevants. Si li perdonem la seva certa impostura intel·lectual i els seus intents fallits d’improvisació i interacció amb el públic, podem dir que la seva base dramàtica (els textos de Mayorga i Sinisterra) ha estat escollida amb bon gust i intel·ligència. En general, però, l’espectacle no acaba de decidir si vol parlar de temes d’actualitat, fer una sàtira sobre la societat de […]

Després d’abordar la seva peculiar visió de la fi del món a El gran despropòsit, la Companyia Casa Real planteja en aquesta ocasió un simpàtic i absurd col·lapse del capitalisme. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, l’espectacle ens trasllada a un hipotètic Congrés del Fons Monetari Internacional on un seguit de personatges estripats, angoixats per les seves misèries, cremats i deprimits contribuiran a acabar d’una vegada per totes amb el sistema que els oprimeix. L’obra està estructurada en esquetxos (alguns dels quals tenen, després, una certa continuïtat) i una sèrie de consells que parodien els manuals d’autoajuda on ens conviden a destruir el sistema amb petites accions. Original i disbauxada, el millor d’aquesta comèdia és el […]

Juli Cèsar i Cleòpatra són dues de les figures més fascinants del món antic. Sobre ells, s’han fet pel·lícules i escrit novel·les i obres de teatre on grans autors han explicat la seva història junts (George Bernard Shaw) o per separat (Shakespeare, Terenci Moix…). Tot i que, habitualment, la vessant amorosa de Cleòpatra ve associada més a Marc Antoni, aquesta proposta ha decidit reunir-los com a fantasmes en l’actualitat per recordar els vells temps i aportar la seva visió sobre el món contemporani. El que parteix d’una idea semblant a la magistral Juicio a una zorra sobre la figura d’Helena de Troia, desaprofita estrepitosament el seu potencial banalitzant l’argument amb acudits dolents (“César, tienes nombre de ensalada…”), cançons lleugeres i […]

Algunes vegades, les virtuts d’un muntatge teatral no tenen a veure amb la tècnica o el talent sinó amb alguna cosa inaprehensible que no és reproduïble ni controlable. Olivia y Eugenio és una proposta fallida per diversos motius. En realitat, com a punt de partida funciona però el seu desenvolupament és lineal, esgotadorament reiteratiu i massa evident. No obstant això, la relació que estableix la protagonista, Concha Velasco, amb l’actor que interpreta al seu fill produeix una tendresa que traspassa la ficció i resulta veritablement entranyable. Aquest és l’únic punt ressenyable d’una obra amb problemes de to, que no sap si és un drama, una comèdia, una tragèdia o una paròdia. Les seves intencions són molt bones i el seu […]

El grup T de Teatre, que va començar als anys 90 amb divertits espectacles d’esquetxos i monòlegs sobre l’univers femení, no ha dubtat en posar-se en mans de diferents autors i directors al llarg de tot aquest temps en un lloable afany de reinventar-se. Així, després de Javier Daulte, Alfredo Sanzol i Pau Miró, arriba el torn de Ciro Zorzoli que proposa un exercici paròdic de les diferents pràctiques escèniques dinàmic i força entranyable… però també incomplet. Es tracta, potser, d’una de les propostes més experimentals d’aquest grup d’actrius que, en aquest cas, vénen acompanyades dels més que solvents actors Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez. L’espectacle exposa un ventall de manies, trucs, eines artístiques i costums […]