Iván F. Mula

La comèdia romàntica és un gènere molt influït pel món cinematogràfic però, no obstant això, pot tenir molt bons resultats si se sap jugar bé amb els seus mecanismes. No és el cas, malauradament, de Prefiero que seamos amigos que neix d’un punt de partida tòpic (però funcional) per, després, no saber què fer-ne amb ell. La idea d’una dona enamorada del seu millor amic està molt gastada tot i que pot ser efectiva si es fa servir per generar gags originals, frescos o amb personalitat pròpia. Per desgràcia, el text del francès Laurent Ruquier porta la història cap a un lloc estrany i totalment irrellevant pel conflicte central per, finalment, resoldre-ho tot de forma precipitada i gratuïta. Potser per […]

Publicat l’any 1944, Calígula és un text força pertorbador que reuneix algunes de les característiques més representatives del teatre d’Albert Camus: l’esperit pessimista, elements del teatre de l’absurd o la seva tendència cap a l’existencialisme. No obstant el seu interès, però, no resulta fàcil portar-la a escena, ja que l’escassa evolució psicològica del seu protagonista pot fer caure el muntatge en una densitat narrativa poc desitjable. Malauradament, Mario Gas no ha sabut superar aquest parany i ens ofereix una direcció poc imaginativa a la qual li manquen solucions que donin agilitat o una certa vida a un conjunt bastant estàtic. L’escenografia, a més, va en consonància d’aquestes carències, apostant per una simplicitat pobra i estèticament insípida. Només l’incommensurable talent de […]

La bona fama de la companyia T de Teatre que, tot i el temps i la seva evolució com a grup, encara perdura té el seu inici en el fenomen teatral que va suposar el seu espectacle Homes! l’any 1994. La irònica anàlisi sobre la masculinitat feta des de la veu i punt de vista de cinc dones va resultar, llavors, una proposta original, fresca i molt divertida que va aconseguir connectar de manera brutal i inoblidable amb el gran públic. El principal repte, doncs, d’aquesta nova adaptació era el de suportar la comparació amb el bon record que tots tenim de la primera versió. Competir amb un record és una tasca difícil, ja que la nostàlgia tendeix a idealitzar […]

Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva […]

Des de, bàsicament, l’impacte del teatre del absurd, molts autors i autores han fet propostes interessants sobre situacions d’espera on el conflicte no és el motor narratiu sinó el malestar existencial que la situació genera. Esplendor fa servir aquest recurs ajuntant quatre personatges femenins en un context bèl·lic on el protagonista absent és un dictador en perill davant l’esclat imminent d’una revolució. El text d’Abi Morgan està ple de bones idees, començant pel punt de partida, però també farcit de paranys estilístics que l’espectacle no aconsegueix superar. La reiteració, els salts endarrere o els pensaments pronunciats en forma de diàleg en veu alta són un arma de doble fil gens fàcil de manegar que, en aquest cas, fereixen de mort […]