Iván F. Mula

Quan una comèdia ve precedida per un èxit del seu mateix autor, com és el cas de Francis Veber i la seva popular obra El sopar dels idiotes, és inevitable que es generi una certa expectació. Malauradament, aquesta circumstància atrau més fàcilment al públic però també posa el llistó a una alçada més difícil d’assolir. Potser per aquest motiu, Maldita fortuna resulta un espectacle tan decebedor. Tot i tocar temes d’actualitat com la importància de les aparences en l’èxit professional o el joc brut de les elits econòmiques, la seva maquinària còmica no funciona, ja que els seus embolics són molt previsibles i inversemblants, s’allarguen de forma desmesurada i giren sobre si mateixos, sense acabar d’anar a cap lloc veritablement […]

Continua el Teatre del Raval, a poc a poc i amb encert, llaurant-se tota una reputació de sala especialitzada en musicals de petit format i creació pròpia amb no gaires competidors de similars característiques a la ciutat. Després de l’èxit de La vampira del Raval ara fa tres anys i d’intentar repetir la jugada de barrejar cançons i truculència amb L’esbudellador de Whitechapel, La Monyos planteja un drama humà menys morbós però tornant a incidir en l’element local del barri on està situat el mateix teatre. Dirigida per Empar López, l’obra tracta la trista història de la Lolita (la Monyos), una popular veïna de la Barcelona de 1910 que alegrava la vida de la gent cantant o recitant poemes per […]

Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme […]

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca […]

Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, […]