Iván F. Mula

La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats […]

És important que existeixin espectacles experimentals de creació pròpia i, fins i tot, col·lectiva per trobar nous plantejaments teatrals i noves maneres d’exposar les inquietuds de la nostra societat. El perill d’aquest tipus d’exercici, però, és no aconseguir arribar de forma global a l’espectador que, al no tenir un arc narratiu per on caminar, pot perdre més fàcilment l’interès o quedar-se només amb certs fragments. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística té, més o menys, els mateixos problemes que el seu títol: és dispersa, massa ambiciosa, vol abastar molts temes i acaba per fer-se llarga. La intenció era bona i, d’entrada, tant l’escenografia com l’espai sonor formen un perfecte embolcall pel viatge emocional que se’ns […]

Estrenat originalment l’any 1996 al Teatre Payró de Buenos Aires, Criminal va ser el primer text escrit pel popular dramaturg i director argentí Javier Daulte. El text que li va valdre el premi María Guerrero al millor autor és una trama d’intriga interessant pel seu risc argumental, la seva barreja del gènere negre amb la comèdia i el psicoanàlisi i el seu ritme frenètic. Malauradament, la posada en escena de l’obra sota la direcció de Leonardo Moscoso no està a l’altura de les circumstàncies. Tot i crear una ambientació inquietant per l’entrada del públic i dissenyar una escenografia senzilla però suggerent, la interpretació dels actors no avança amb la cadència adequada, espatllant amb certes indefinicions, manca de naturalitat i d’altres […]

En aquest moment on sembla que (bàsicament, al cinema) s’han posat de moda les distopies protagonitzades per adolescents, era lògic que el teatre també reflectís aquesta tendència. L’encarregat de portar-ho a terme, en aquest cas, ha estat Marc Rosich que, tot i haver obtingut els seus millors resultats amb adaptacions (com Plataforma o la recent Woyzeck) que com a dramaturg, té prou recorregut per esperar-ne un text interessant. Malauradament, Utilitat programada és una obra amb un grapat de bones idees desaprofitades i un to, en general, massa juvenil, fins i tot, en alguns moments, infantilitzat. Els joves actors, almenys, defensen el producte amb ganes i una ingenuïtat carismàtica que no serveix, però, per solucionar les seves carències narratives. A més, […]

Cal valorar com a positiu el risc que alguns autors decideixen córrer explorant temàtiques originals i experimentant amb noves estructures narratives. Cal assumir, però, que d’aquest risc es pot també sortir malparat. Blau és la peculiar història d’un rescat nocturn en helicòpter d’un naufragi a l’alta mar. Tres personatges (el mariner, el pilot i una operadora que els coordina) són els protagonistes d’aquesta aventura ultramarina escrita per Ferran Joanmiquel que acaba per convertir-se en un particular viatge psicodèlic. Així, l’espectacle parteix d’una situació teatralment atípica però més o menys realista, fins a acabar en un abstracte reguitzell d’idees amb elements de màgia i ciència ficció, atrevits però inconnexes. Visualment, el muntatge està molt cuidat i resulta, fins i tot, hipnòtic. […]