Publicat l’any 1944, Calígula és un text força pertorbador que reuneix algunes de les característiques més representatives del teatre d’Albert Camus: l’esperit pessimista, elements del teatre de l’absurd o la seva tendència cap a l’existencialisme. No obstant el seu interès, però, no resulta fàcil portar-la a escena, ja que l’escassa evolució psicològica del seu protagonista pot fer caure el muntatge en una densitat narrativa poc desitjable. Malauradament, Mario Gas no ha sabut superar aquest parany i ens ofereix una direcció poc imaginativa a la qual li manquen solucions que donin agilitat o una certa vida a un conjunt bastant estàtic. L’escenografia, a més, va en consonància d’aquestes carències, apostant per una simplicitat pobra i estèticament insípida.
Només l’incommensurable talent de Pablo Derqui aconsegueix salvar la proposta amb una interpretació fascinant, esfereïdora i plena de força que emociona, impacta i arriba a posar els pèls de punta. Tot i això, és probable que gran part dels matisos del seu magnífic treball es perdin més enllà de les files més properes a l’escenari. El que, en canvi, arriba a tothom per igual són els moments més ridículs de l’obra com aquell en el qual part del repartiment apareix disfressat de personatges de la cultura pop com David Bowie, el Joker de Batman o el Jim Carrey de La màscara. És difícil entendre les intencions d’aquesta idea però el resultat s’apropa molt a la vergonya aliena. És una llàstima que la gran interpretació de Derqui no hagi trobat, en aquest cas, un entorn a la seva altura.