Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva àmplia experiència i capacitat interpretativa. També la correcta direcció d’Andrés Lima, amb solucions senzilles i ambientacions molt suggerents, salva, en certa manera, una proposta que, en realitat, sobre el paper, s’enfonsa ella mateixa. El fet que sigui tan complicat connectar amb els personatges, que gairebé no aconsegueixi emocionar i que, després de jugar aleatòriament amb fantasia i realitat fins a l’avorriment, acabi per no explicar-nos gaire cosa, fan del conjunt una peça difícil de defensar.
Enllaç copiat!