No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari).
Amb una escenografia tècnicament espectacular, muntatge (un pèl massa) tecnològic, però amb espai per números de proximitat, participació de “públic” o “còmplices”, ves a saber, música i llums a estones excessives, ritme desigual però amb algun número impressionant, de caure’m la mandíbula a terra i emoció, certament, a dojo.
Es nota la direcció del Mag Lari. El seu sentit de showman unit a les habilitats brutals d’Antonio Díaz han aconseguit una fórmula d’èxit absolut. Un humor no del tot infantil, zascas que, curiosament, fan més propera la seva figura, lluny dels distants mags basats en efectes especials. Potser, cert, hagués substituït part dels missatges positivistes (has de lluitar per aconseguir els teus somnis, per impossibles que semblin) per més màgia.
El menys millor: passa sovint en aquestes propostes de fenòmens mediàtics: ell s’agrada un pèl massa i el públic en modo fan es passa de cridaner.
El millor: un número final que repetiria i repetiria i repetiria. El meu cervell no parava de dir que el que els meus ulls li transmetien no era de cap de les maneres possible i somreia, mentre aplaudia a peu dret.
En fi, un luxe d’espectacle de grans dimensiones, on veus a l’escenari fins el darrer euro de l’entrada, molt ben elaborat, amb un teatre ple, en aquests temps i un potent discurs sobre la màgia com a art escènica.