Hebert Parodi

No, malgrat el que digui el títol, no és Frankenstein, sinó Fronkonstin, coi, que cal fugir dels pecats de la família… fins que els abracem si comporten recompensa. La proposta és la versió musical de la pel·lícula de 1974, de Mel Brooks. Un humor absurd, paròdic, de dobles sentits, de forçar el tòpic, poc subtil a estones i que molts se saben de memòria (els cavalls renillant, la gepa saltadora…). Hi ha, això sí, referències actuals que sobren i trenquen lleugerament la màgia d’estar en l’ambient de la pel·lícula de referència. Dirigida per Esteve Ferrer (La Familia Addams, amb la que comparteix que és menys infantil i més picant del que sembla), té ritme i dinamisme, ajudat per efectes de […]

Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …). S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui […]

Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d’un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l’Espanya de meitat dels ’60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d’una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida. Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s’ha alleugerit i ha guanyat en […]

A Assaig sobre la ceguesa, un poble, tret d’una dona, quedava temporalment cec. Sortia el millor i el pitjor del gènere humà. A Assaig sobre la lucidesa, aquesta societat ara hi veu clar i de forma espontània decideix votar massivament en blanc, provocant la incredulitat, ira i sorpresa dels polítics, que els preferien cecs. La seva reacció és ridícula, violenta, terrorista i sense autocrítica. Tot i que aquí (Saramago) els dolents són només la dreta, el massiu vot en blanc indica el cansament del poble cap a tots els partits. Democràcia es ficar un paperet en una urna i aquí acaba la nostra responsabilitat? Què rebem a canvi, en aquest contracte social? Quan van oblidar els polítics que estan per […]

Una proposta que, crec, funcionaria millor en un teatre més petit, on aquesta delirant història comptés amb la complicitat de no prendre’s massa seriosament: noi poca cosa enamorat de la seva companya en una floristeria de mala mort, una noia maca amb predilecció pels malotes, i de l’espai, apareix una planta, Audrey2, boja per la sang. Si a La Jaula, la producció prèvia de Llàcer-Guix, vaig trobar a faltar espectacularitat en una proposta de brilli brilli, aquí potser l’hi escauria més senzillesa. Què recordes en sortir? Les Sey Sisters, espectacularment soul, que bé s’ho passa Manu Guix (i ho té difícil, tocant, dirigint i “doblant” a Audrey2) i mira com li agrada al públic el cubaneo de Corbacho (que ja […]