A Assaig sobre la ceguesa, un poble, tret d’una dona, quedava temporalment cec. Sortia el millor i el pitjor del gènere humà. A Assaig sobre la lucidesa, aquesta societat ara hi veu clar i de forma espontània decideix votar massivament en blanc, provocant la incredulitat, ira i sorpresa dels polítics, que els preferien cecs. La seva reacció és ridícula, violenta, terrorista i sense autocrítica. Tot i que aquí (Saramago) els dolents són només la dreta, el massiu vot en blanc indica el cansament del poble cap a tots els partits. Democràcia es ficar un paperet en una urna i aquí acaba la nostra responsabilitat? Què rebem a canvi, en aquest contracte social? Quan van oblidar els polítics que estan per servir? I els mitjans? Toc d’atenció o atemptat a la democràcia? Sí, és clar, sona a certa demagògia i populisme (Saramago) però com tots, amb base real i, en aquest cas, tan ben escrit! I aquí tan ben portat a escena.
L’enfocament triat per La Danesa (Un disgust danès, a recuperar) és el d’apunts caricaturescos, de farsa, que en comptes d’allunyar-nos ens apropa, ja que una representació literària i literal ens podria perdre pel camí. I té el mèrit de centrar l’interès en les conseqüències per sobre del detonant d’aquesta revolta silenciosa on el discurs ressona (tant, que uns quants espectadors només són capaços d’identificar-lo amb el moment actual).
L’escenografia es limita a un terra on s’escriuen missatges, dibuixos (que no tots vam poder ver donada la visibilitat de les localitats), una utilització molt hàbil i principal de la il·luminació (perill de caure fora del focus) en una ambientació més aviat fosca, per on transiten aquests personatges desbordats per la realitat, envoltats pel públic, nosaltres, votants, una altra imaginativa solució lligada a la dramatúrgia.
El muntatge té ritme, gens fàcil quan s’adapta literatura, on els temps són infinits. Les constants i ràpides entrades i sortides i els canvis de personatges facilitin aquesta continuïtat, com un repartiment ben lligat, de diversos registres, lliurat a gust a una interpretació coral, amb espai per a cadascú sense eclipsar la resta (Elena Fortuny, Xavier Torra, Xavier Casan, Marc Pujol, i Julia Santacana).
En resum: una encomiable, accesible i necessària adaptació literària, eterna i universal, sobre la necessitat de la revolta, el diagnòstic de la democràcia actual, el desencís o la lucidesa de ser-ne conscients del mateix.