Hebert Parodi

Que dir a aquestes alçades de West Side Story que no soni a ja conegut? Un musical que va unir a algunes de les més grans figures del gènere: el coreògraf Jerome Robbins, ànima del projecte, el compositor Leonard Bernstein, el lletrista Stephen Sondheim, reticent i que no va quedar del tot satisfet (!) I el productor de productors a aquell costat de l’Atlàntic, Harold Prince. Anècdotes conegudes, com separar les “bandes” als assajos i escampar maledicències per crear tensió entre ells, complexes relacions de col·laboració, com de rabiosament actual que era quan es va estrenar i l’acollida (menys del que creiem). Dels pocs musicals creats a partir d’un coreògraf i per això la dansa és el que fa avançar […]

Dos fills tornen a la casa familiar on viu la mare. Per a la seva sorpresa i shock hi troben un jove, vell conegut, instal·lat allà per a ajudar la mare en un projecte editorial. Es nota la tensió i es mastega el conflicte des del primer moment. Els tres joves es busquen, es troben, es defugen… per fets o records del passat. És una obra d’una gran violència, no pel que veiem o es diu sinó perquè allò és un polvorí i tots estan a punt d’encendre la metxa. I tots saben que el mínim gest, una mala resposta, encetarà una batalla que reobrirà ferides aparentment cicatritzades, on es qüestionarà la veritat oficial de les seves vides. I tot […]

Primacia de la forma (magnífica i creativa posada en escena) sobre el fons (poc espai per les passions, quan són el motor de l’obra). Vaig trobar a faltar l’absoluta passió adolescent que hi havia als diàlegs però no a la relació entre Romeu i Julieta. Que no es mirin, no es trobin els seus ulls en tota l’obra ha de voler transmetre quelcom que no em va arribar (potser, jugant a crític, que més que enamorats l’un de l’altre ho estan de l’enamorament en sí?). Així, la sensació va ser d’haver vist un molt bon muntatge teatral més que viure la història d’amor dels protagonistes, ni l’antagonisme de les famílies ni… Sembla que no m’hagi agradat i no és això […]

No, aquesta adaptació de Prat i Coll no és com els Jocs florals de Canprosa; això no és una festa, no hi ha ironia ni disbauxa (que tant vam agrair; bé, la rifa, no tant), aquí trobem una adaptació més continguda i serena. No crec que sigui per això però no em va arribar gairebé cap emoció. No ajuda, segurament, que la Rambla ens agradi o no, no és el que era. Els barcelonins ja no la passegen, no van a veure i deixar-se veure i han estat substituïts per una riuada incessant de turistes, preses fàcils de la delinqüència i restaurants de dubtosa qualitat. Una escenografia – més senzilla del que ens té acostumats la Sala Gran del TNC- […]

Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules […]