Hebert Parodi

Ese portugués és una història de traïcions. O, més aviat, d’entendre-les. I si són, de vegades, simplement voler canviar i millorar? És traïció voler deixar anar aquells amb qui hem estat bé per voler estar millor? Poden perdonar, els abandonats? En una simpàtica escenografia de camp de futbol on es juga aquest partit decisiu a la vida d’una parella, es desenvolupa una intensa nit amb flaixbacks. Una mala nit, on la núvia del Joel ha desaparegut camí d’una més que probable “traïció”, ell espera, desespera i surt a buscar-la. La casualitat fa que se li aparegui (mai millor dit, ja que ve a ser una veu de la consciència que el farà contemplar la complexitat humana amb ulls més obert […]

Una mare ludòpata, un fill amargat contra tot i tothom, el pare que els va abandonar retorna com a transsexual i membre d’una secta. Com es supera a aquesta família disfuncional? Afegint-li un amic defensor de causes fins al ridícul, una noia “grassoneta”, innocent (massa, potser el personatge menys versemblant), marginada també per la societat de la perfecció. Com els Coleman passats pel tamís de South Park o Els joves. Un text atrevit, provocador i arriscat d’un autor italià aquí desconegut, Gabriel di Luca. Arriscat i provocador perquè és groller i fa saltar pels aires la dictadura del políticament correcte, així que “ofendiditos, abstenerse”. Són personatges exagerats, caricatures, animals, gairebé, més que persones que criden insults i grolleries a desconeguts, […]

La Llamada, musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo arriba a Barcelona després d’un lustre triomfant a Madrid, convertit en fenòmen amb pel·lícula inclosa .El que va començar representant-se al hall. ha passat a omplir teatres. I per què arrasa? Segovia, un campament d’estiu molt catòlic, dues noies fiesteras, desinhibides i lliurades al ritme electrollatí. A una, de sobte, se li apareix ni més ni menys que Déu nostre senyor, que s’arrenca per Whitney Houston. Home, apassionant, apassionant com a musical de masses no sembla. Doncs vagi sí ho és. D’entrada, no és pretensiós. Que sí, podem buscar-li que toca temes com la identitat, perseguir somnis … però tampoc, crec, és aquest el secret del seu èxit […]

Obra en la línia ja duta a terme per la sala d’adaptar pel·lícules (Dotze homes sense pietat, Tarde de perros). Llegida la sinopsi, text basat en un text de la gran Agatha Christie i vist el material publicitari, pensava que anava a veure un text de drama i intriga judicial, d’aquells amb tensió, interrogatoris brillants i suspens. És cert que el final compleix amb escreix la seva funció de sorprendre’ns a tots, però no ha estat el que esperava. Culpa meva per no haver repassat la pel·lícula, suposo, així que és més que possible que el que no m’ha agradat no sigui més que el que ja hi havia a l’original. I és que he trobat excessiu els tocs d’humor […]

De pares desconeguts, amant de la poesia, i enemic del poder, el Teatre ha estat assassinat. Premissa prometedora, una mica de repàs a la història de l’art, molt bons recursos musicals i interpretatius però un pel reiterativa. Ron Lalá, com sempre amb humor i música, repassen (molt menys del que jo esperava) la biografia del teatre (amb interessants flashbacks), la seva estructura, autors, professions a ell vinculades … en el marc de la investigació detectivesca en un futur distòpic on s’han prohibit les referències, difusió, lectura … de les arts. Amb aquest argument d’homenatge al teatre i reflexions apuntades sobre el seu futur, els aficionats a les arts escèniques estem d’enhorabona. No obstant això, i crec que sóc l’únic, m’ha […]