En els vodevils o comèdies d’embolics les portes que s’obren i es tanquen són fonamentals en determinats moments de la trama. A Pel davant i pel darrera estan a la columna vertebral de l’estructura dramàtica i acaben convertint-se en un element de virtuosisme escènic. Si hi sumem les confusions, les caigudes, els gags gestuals i el teatre dins de teatre… tindrem la clau de l’èxit d’aquesta comèdia que ja té 36 anys, que ha estat traduïda a 28 idiomes, que s’ha representat a 50 països i que ha tingut moltíssimes reposicions. A Catalunya s’ha vist diverses vegades, concretament al Teatre Condal (1985), al Teatre Victòria (1996) i al Teatre Borràs (2002). La versió que ara ens ocupa és hereva de les dues últimes, amb adaptació de Paco Mir i direcció d’Alexander Herold, però amb un repartiment totalment renovat…
La gràcia d’aquesta comèdia no és un tema que calgui descobrir aquí. Juga amb diversos estils còmics com el mateix vodevil, però també, la paròdia, l’humor absurd i sobretot l’slapstick. I ho fa a partir de tres parts diferenciades que, tot i no mostrar una evolució massa ajustada de personatges i trama, funcionen per acumulació de gags i per un crescendo de patacades, girs enginyosos i desastres variats. Crec que la versió actual presta molta atenció a que tot funcdioni com un mecanisme de rellotgeria, però en canvi converteix els personatges en una mena de caricatures que actuen mogudes per la situació i no tant per una coherència interna. Sigui com sigui, auguro un altre èxit important… perquè malgrat les imprecisions comentades, el públic busca diversió i aquí la té més que assegurada.