Carles Armengol Gili

Hi ha molts espectadors habituals de teatre que reconeixen que el que menys els interessa de Shakespeare són les seves comèdies, repletes de malentesos, equívocs, guerra de sexes i jocs de transvestisme. Si sou un d’aquests espectadors és possible que La tendresa no us interessi, ja que Alfredo Sanzol ret una mena d’homenatge ocult a aquesta fórmula que va causar furor en el Barroc i que després va anar derivant cap a altres subgèneres. És llàstima, però, que al recuperar una temàtica tan gastada no s’hagi arriscat una mica més ni s’hagin explorat aquelles zones d’ambigüitat que en els originals havien de dissimular-se amb els clàssics deus ex machina. Crec que el transvestisme de les tres protagonistes femenines podia haver […]

Estava clar que tard o d’hora el món d’Avatar -la famosa pel·lícula de James Cameron– i el Cirque du Soleil s’acabarien trobant. La megaproductora que porta a la companyia de circ canadenca, a hores d’ara la més famosa a tot el món, utilitza qualsevol inspiració per anar ampliant la seva llarga llista d’espectacles, que actualment arriba ja a 36. Si en el seu moment es van inspirar en Elvis, en els Beatles o en Michael Jackson -diuen que en breu faran, fins i tot, un espectacle sobre Lionel Messi-, no podia faltar una recreació de la lluna Pandora, amb els seus paisatges impossibles, les seves criatures extraordinàries i sobretot els na’vi, una raça humanoide de pell blava. Tot això es […]

Va ser un dels espectacles més aplaudits al Festival d’Avignon i ara arriba per només dues funcions al Teatre Lliure. Saigon és un d’aquells muntatges que transcendeixen la seva pròpia idiosincràsia per acabar convertint-se en un esdeveniment. No és fàcil trobar una obra coral com aquesta, de més de tres hores de durada, amb actors francesos i vietnamites que posen sobre l’escenari una part de la història dels seus dos països, units irremeiablement per un passat colonial. I ho fan en un escenari enorme, hiperrealista i alhora atemporal, perquè el restaurant vietnamita on passa tot existeix en un dues èpoques i en dues ciutats a la vegada. L’espai, juntament amb les persones que el regenten (Marie-Antoniette i la seva neboda […]

Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l’escenari que més li plagui, però segurament n’hi ha pocs que n’hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l’autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s’hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d’un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l’obra té el mèrit de […]

Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d’entrada cert interès. En aquest cas la història és un d’aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d’altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l’objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s’havia instal·lat al país. La majoria d’ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d’uns adolescents i s’oculten a l’interior d’una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més […]