Carles Armengol Gili

Aquesta és la història de tres amigues amb un pacte de joventut, però també és un viatge cap a la maternitat desitjada i l’alliberament de traves i encotillaments. Es tracta d’un musical íntim, amb un bon punt de partida, unes cançons que resulten i unes intèrprets (Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral) que vocalment i actoralment donen el màxim. El que succeeix és que la dramatúrgia s’enreda en una mena de McGuffin que no porta enlloc, i a sobre no acaba de lligar bé amb la partitura d’Òscar Peñarroya. En ocasions dona la sensació que la trama avança cap a una direcció, mentre que les cançons alenteixen la seva evolució i parlen de temes secundaris, i en un musical […]

El mateix Bozzo ha dit que Maremar és molt diferent a tot el que Dagoll Dagom ha fet prèviament, i en part té raó, però també cal dir que el pòsit d’una companyia tant experta en musicals acaba apareixent de diferents maneres. Sense l’experiència dels petits musicals dels principi o de grans espectacles com Mar i Cel, Flor de nit o Scaramouche, entre d’altres, no podríem entendre ara aquesta aposta. El sentit del ritme, les solucions escèniques i fins i tot els recursos narratius ens remeten a tot el bagatge del que parlàvem; una llarga trajectòria en la que tampoc han faltat altres apostes arriscades, com Poe o La Perritxola, o espectacles que exploraven terrenys allunyats de la seva zona […]

Era l’any 1986 i encara no es parlava de l’empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l’alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d’icona… i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d’avui -i això és el més trist- el missatge d’aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i […]

L’estrena del musical La cage aux folles es va produir a Nova York el 1983. L’obra de teatre en la que es basa s’havia estrenat deu anys abans, i en aquest temps ja se n’havien fet dues pel·lícules i se n’estava gestant una tercera. El fenomen havia nascut a Europa, concretament a França, però els productors de Broadway van veure la oportunitat d’aprofitar una comèdia que funcionava, un ambient colorit i vistós que encara no havien explotat prou -el dels transformistes- i una partitura que remetia al cabaret i a les melodies franceses que tan bé havien funcionat en altres èpoques. El resultat van ser diversos premis Tony, una cançó que va transcendir al propi musical (I am what I […]

Un dels grans encerts de John O’Donovan, un dramaturg irlandès de carrera ja consolidada, és posar a una parella homosexual com a protagonista d’un tipus de conflicte o de trama que en general veiem representat per heterosexuals. En aquest cas ens trobem a dos nois de famílies desestructurades, un dels quals està a un pas de la presó per baralles i petits delictes. Tots dos viuen en una ciutat petita, provinciana, on no poden demostrar qui són i han de sobreviure adaptant-se a un món que els és hostil, i del que no saben com escapar. La seva relació, tot i que és la base de tota l’obra, no és el conflicte principal… La por a rebel·lar-se, el ressentiment, l’instint […]