Carles Armengol Gili

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d’aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L’ós, entre d’altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. […]

Dirigir una obra de Bertolt Brecht a l’actualitat ja implica una dificultat afegida, ja que el tipus de teatre que feia l’autor alemany està ben lluny del que estem acostumats a veure, tant a nivell estètic com ideològic o dramatúrgic. El teatre èpic, també anomenat teatre dialèctic, s’interroga bàsicament sobre l’ordre social i actua de catalitzador polític. La bona persona de Sezuan no és cap excepció, ja que qüestiona la bondat de l´ésser humà fins a les últimes conseqüències, aconseguint unes conclusions tant depriments com realistes. De fet, és un encert haver recuperat aquesta obra en un moment de tanta confusió i polarització com el que vivim, però també és veritat que formalment la proposta pot resultar massa didàctica i […]

La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba […]

Aquesta obra, escrita per Juan Mayorga el 2006, és a dia d’avui un petit clàssic del teatre contemporani espanyol. Segurament la versió cinematogràfica de François Ozon li va atorgar una notorietat extra, però cal reconèixer que el text és brillant i realment virtuós. La successió de capes i el joc de nines russes que proposa l’autor acaben per crear una gran fascinació entorn al fet d’escriure, creant una xarxa quasi indestructible entre realitat i ficció. Andrés Lima, per la seva banda, ha creat una direcció àgil i habilidosa que juga amb els fantasmes d’aquesta història i sembla posar en dubte allò que realment estem veient. Aquests dubtes augmenten amb el joc de transparències i el gran treball d’il·luminació de Marc […]

Vivim en una època marcada per les xarxes socials, la necessitat imperiosa d’agradar i l’exigència del reconeixement extern, que per a molts és el que els fa avançar en la vida, tant emocionalment com professionalment. Likes es centra sobretot en l’àmbit laboral i en com aquestes pressions externes influeixen en la presa de decisions. Els quatre personatges de l’obra són el que, a priori i segons la lògica actual, podríem qualificar de losers. Les seves carreres professionals estan estancades o bé en un carreró sense sortida, per la qual cosa necessiten donar un canvi de rumb i volar cap a un destí tan desconegut com perillós. El problema principal de la dramatúrgia de Roc Esquius és que costa d’arrencar i […]