Tot el que necessites per anar al teatre

L’Emperadriu del Paral·lel: Llarga desfilada de personatges

L’Emperadriu del Paral·lel
8/05/2021

Que Xavier Albertí s’estima la història del Paral·lel i s’emmiralla en l’època daurada del teatre català no és cap misteri per a ningú. Ho ha demostrat des que va posar els peus al TNC com a director, allà pel 2013. Ara, just abans de passar el relleu a Carme Portaceli, s’acomiada quasi de la mateixa manera com va entrar… però amb un retrat crepuscular, potser més pessimista i amb molta menys alegria (les plomes ja no són de colors, sinó negres). De fet, aquest text de Lluïsa Cunillé -còmplice d’Albertí en moltes aventures teatrals- comença amb l’anunci d’una mort i acaba en una sala de vetlla. Un homenatge a un estil i a una època, amb la curiosa desfilada de personatges famosos que van poblar l’artèria més lluminosa de la Barcelona de principis del segle XX. Des de Josep Santpere a Lerroux, passant per Alady, el rei del cacauet, Teresa Claramunt, Ramper, Valle-Inclán o Merceditas Serós, entre molts altres.

El principal problema d’aquesta auca o d’aquest ric mostrari és que acaba essent poc més que una desfilada. Entenc la ironia de molts passatges i aplaudeixo moments puntuals (les sentències de Ramón del Valle-Inclán, el número musical a base de sons, etc.) però no hi ha un eix que vertebri tot plegat ni res que faci avançar l’acció dramàtica. Tenim l’excusa de Palmira Picard i tenim els personatges que interpreten Pere Arquillué i Silvia Marsó, però tampoc sembla que ells sàpiguen quin és el seu objectiu a la trama. Deambulen, passejen pel bloc de pisos (una mena de Rue del Percebe que resulta força simpàtica) i serveixen per anar introduint als diversos i il·lustres visitants… Però, a part de tot això, a nivell dramatúrgic no esperin molt més. El que sí que s’acabaran emportant a casa és la sensació de que darrera d’aquella Barcelona festiva i cabaretera hi havia un món obscur, molta misèria i un rerefons polític que acabaria passant factura.

Les parts musicals són potser el que més agraeix el públic, i la veritat és que escoltar La Paula en té unes mitges o El Dúo de La Africana transporta a l’època referida molt més que els personatges o l’allau de dades, a l’estil de Vikipèdia. El repartiment, poblat de noms habituals de l’època d’Albertí al TNC, acaba d’arrodonir un espectacle que subratlla més que aprofundeix. Un espectacle que posa el marc -magnífic treball de Lluc Castells– però que no ha sabut trobar la història.

← Tornar a L’Emperadriu del Paral·lel