Carles Armengol Gili

Adaptar una novel·la al teatre és una feina gegantina a la que sovint no li donem el valor que té. Ho vam veure aquesta temporada amb El quadern daurat i ara fa poc amb La casa de los espíritus, una altra novel·la sudamericana hereva del realisme màgic que precisament es va començar a gestar a Pedro Páramo. El seu autor, Juan Rulfo, va ser el precursor del boom llatinoamericà al publicar la novel·la en el 1955. Una novel·la que sempre està a les llistes de les millors del segle XX en llengua castellana, i que era una de les preferides de García Márquez i Jorge Luís Borges. Pedro Páramo explica la història de Juan Preciado, un home que acaba de […]

Vaig veure Petits contes misògins a Badalona quan T de Teatre va realitzar la seva primera gira. Era un espectacle senzill que funcionava amb la precisió d’un rellotge i que va assentar les bases del que seria el seu teatre posterior. Ja han passat 30 anys i el grup no ha deixat d’encadenar èxits, de crear-se un públic molt fidel i de treballar amb un bon nombre d’autors i directors de renom (Belbel, Sanzol, Daulte, Miró, Manrique, Gay, Zorzoli, Plana o Despeyroux, entre d’altres). Ara recupera Delicades, un dels dos espectacles realitzats amb Alfredo Sanzol, que es va estrenar en el 2010 i que amb el temps s’ha convertit en una peça quasi de culte i una de les preferides […]

Finalment s’ha estrenat aquest espectacle, però per culpa de la pandèmia ho ha hagut de fer sense actors. S’ha convertit, doncs, en una mena d’instal·lació on els àudios, les projeccions i la il·luminació ens han acostat a la vida de José Tenorio, un gadità que va arribar a Barcelona en els setanta i que es va guanyar la vida com a transformista. Gran admirador de Sara Montiel i Rocío Jurado, va tornar a Cadis en el 1993, on va morir a causa de la sida. Aquest vol ser un homenatge a molts homes que, a l’igual que José, van defensar la “diferència” i la van portar als escenaris durant dècades. Una sèrie d’artistes que va omplir les sales de la […]

El Principi d’Incertesa, formulat l’any 1927 pel físic alemany Werner Heisenberg, serveix d’inspiració per desenvolupar aquesta estranya història d’amor entre dos personatges gairebé antagònics. Ella és voluble, apassionada, ocasionalment mentidera… Ell li porta molts anys de diferència i és tranquil -potser fins i tot avorrit-, ordenat, sistemàtic i amb poca esperança en el futur immediat. Però si els ajuntes poden sorgir sinèrgies inesperades, sorprenents. Si un es mira a l’altre potser podrà veure on està, però igual li resulta impossible saber quina trajectòria porta ni cap a on es dirigeix. Un principi de física quàntica que, aplicat a les persones, ens aporta un punt de bogeria, d’aventura o de misteri. Algú podrà veure aquesta obra com un exercici psicològic, com […]

Uns actors i un director/dramaturg es dirigeixen al públic directament i parlen de com ha estat el procés d’assajos de La Gavina, d’ells mateixos, de la professió, etc. Així comença aquesta lliure adaptació d’Àlex Rigola de l’obra de Txékhov. Potser no hauríem de parlar ni d’adaptació, tot i que tímidament i a poc a poc van apareixent davant dels nostres ulls les situacions de l’obra, els temes que realment importaven a l’autor rus. Quasi sense adonar-nos, i partint de persones reals, davant nostre es materialitzen Nina, Irina Arkadina, Konstantin, Trigorin… Uns esperits molt teatrals que només un creador com Rigola podia invocar d’una forma tan natural, tan orgànica. Aquesta Gavina ens parla de teatre, però també d’amors no correspostos, de […]