Carles Armengol Gili

És curiós que Cesc Gay utilitzi en teatre un to tan diferent al que estem acostumats a veure-li en cinema. Si fins i tot Sentimental, la versió cinematogràfica d’Els veïns de dalt, sembla una altra cosa… Suposo que el mitjà marca un determinat to, com en aquests 53 diumenges, que segueixen en la línia d’un teatre de bulevard amb qualitat i amb rerefons dramàtic. I és que la història que planeja pel damunt dels tres germans protagonistes pesa com una llosa i emana una transcendència que acabarà passant factura. Però que ningú s’enganyi. Estem davant d’una comèdia pura i dura, de les que distreuen i empatitzen a l’instant amb l’espectador. La història dels germans que es reuneixen per decidir què […]

Reduir Doña Rosita la soltera, que té 19 personatges, a un text per a dues actrius és realment encomiable. En aquesta versió les autèntiques protagonistes són la tia i la criada, tot i que també hi ha lloc per a alguna intervenció de les tres solteres, aquí reconvertides en titelles, i per a un monòleg final de Rosita. El més interessant és que l’argument es pot seguir perfectament i l’acció avança de la mateixa manera que en l’original, tot i que des del punt de vista de les dones que veuen patir a la soltera protagonista. Pep Vila ha aconseguit una molt bona adaptació, però també ha sabut dirigir amb ma ferma un text carregat de poesia i sensibilitat. A […]

Dirigir una obra de Tennessee Williams, o alguna de Txékhov, sempre comporta un risc afegit per a qualsevol director. Costa encertar amb el to, i en el cas de l’autor nordamericà costa molt no caure en els esculls d’uns arguments passats de voltes, amb un peu en el realisme i un altre en el simbolisme. De fet, els textos de Williams estan plens de llocs comuns i de personatges que busquen resoldre els seus traumes (la majoria de vegades de caire sexual) per diversos i intricats camins. A La nit de la iguana, l’ex-reverend Lawrence Shannon intenta redimir-se de la seva atracció per les menors d’edat, mentre que al seu voltant es reuneixen un munt de dones que viuen la […]

L’any 2002 Edward Albee no havia de demostrar res a ningú. Havia escrit alguns dels textos teatrals més memorables de la seva època (Qui té por de Virgínia Woolf?, Un delicat equilibri i Tres dones altes), l’havien premiat tres vegades amb el Pulitzer i s’havia guanyat el respecte de crítics, públic i companys de professió. I llavors va i estrena La cabra, un autèntic cop de puny a l’estómac que posa cames enlaire tot el que entenem com a moralment acceptable. Albee tenia 74 anys en aquell moment, tot i que el text sembli escrit per un autor novell que no té por de res i que vol escandalitzar o provocar als espectadors. Suposo que això és el que distingeix […]

Alessandro Baricco és un novel·lista italià que, curiosament, ja ha aterrat als escenaris en vàries ocasions. Aquí hem pogut veure Novecento, Ilíada i Oceà, que ja va ser dirigida en el seu moment per Iván Padilla. De fet, el director, actor i adaptador ha tornat a Baricco després d’haver portat als teatres altres novel·les importants amb la companyia L’El·lida: Sunset Park, de Paul Auster, o Anna Karenina, de Tolstoi. Projectes complexos i arriscats que intenten acostar als espectadors el món de les lletres. Amb La jove esposa, Padilla intenta fer un retrat d’una família italiana atípica, realment peculiar i carregada de petits secrets. L’arribada de la futura esposa del fill fa sortir a la llum tota una sèrie d’estranys comportaments […]