Masterclass d’interpretació
Adaptar una novel·la al teatre és una feina gegantina a la que sovint no li donem el valor que té. Ho vam veure aquesta temporada amb El quadern daurat i ara fa poc amb La casa de los espíritus, una altra novel·la sudamericana hereva del realisme màgic que precisament es va començar a gestar a Pedro Páramo. El seu autor, Juan Rulfo, va ser el precursor del boom llatinoamericà al publicar la novel·la en el 1955. Una novel·la que sempre està a les llistes de les millors del segle XX en llengua castellana, i que era una de les preferides de García Márquez i Jorge Luís Borges.
Pedro Páramo explica la història de Juan Preciado, un home que acaba de perdre a la seva mare i que busca al seu pare en un poble fantasmagòric que anirà cobrant vida a base dels records i els testimonis d’alguns curiosos personatges secundaris. A partir d’aqui descobrirà la figura de Páramo, un cacic cruel i detestable que també tenia els seus punts febles i professava un gran amor cap a Susana San Juan o cap al seu fill Miguel. Un personatge astut que va salvar el poble de Comala dels mercenaris i que després el va deixar morir de forma despietada i venjativa.
L’adaptació de Pau Miró és hàbil i lleugera, tot i que no és senzill enfrontar-se a una narració tan polièdrica, rica i ambiciosa. Hi ha múltiples personatges, molts escenaris i situacions… i en aquest cas només dos actors per defensar-ho. Això sí, dos actors que valen per vint o trenta. Tant Vicky Peña com Pablo Derqui es posen en la pell de molts dels habitants de Comala, i ho fan exhibint una varietat de recursos i registres que fins i tot provoca cert vertigen. No hem d’oblidar, a més, un meravellós treball amb la veu que -especialment en el cas de Peña- arriba a cotes d’autèntica masterclass.
La direcció de Mario Gas és igualment enèrgica i eficaç. És cert que l’obra potser s’allarga en excés i algunes parts resulten repetitives, o fins i tot confoses, però hi ha tants estímuls que és fàcil rendir-se a l’espectacle. A part de les interpretacions, la gran aposta del muntatge, també hi trobem un treball escenogràfic i videogràfic de primer nivell. De fet, hi ha moments bellíssims amb només un parell de plataformes mòbils, uns quants estris que de seguida ens traslladen d’època i unes projeccions molt ben escollides. Tampoc es pot obviar el magnífic ambient sonor d’Orestes Gas, clau en algunes escenes.