El Principi d’Incertesa, formulat l’any 1927 pel físic alemany Werner Heisenberg, serveix d’inspiració per desenvolupar aquesta estranya història d’amor entre dos personatges gairebé antagònics. Ella és voluble, apassionada, ocasionalment mentidera… Ell li porta molts anys de diferència i és tranquil -potser fins i tot avorrit-, ordenat, sistemàtic i amb poca esperança en el futur immediat. Però si els ajuntes poden sorgir sinèrgies inesperades, sorprenents. Si un es mira a l’altre potser podrà veure on està, però igual li resulta impossible saber quina trajectòria porta ni cap a on es dirigeix. Un principi de física quàntica que, aplicat a les persones, ens aporta un punt de bogeria, d’aventura o de misteri.
Algú podrà veure aquesta obra com un exercici psicològic, com un estudi de personatges… o bé com una comèdia romàntica poc ortodoxa. De fet, la història d’amor és la que mou tota la història. Un amor que, a vegades, és compartit entre els protagonistes i a vegades es dispara cap al passat (la noia amb la que no es va arribar a res) o cap al futur (aquell fill que s’intenta recuperar). Pep Cruz i Sílvia Bel es posen en la pell de Clare Burns i d’Àlex Priest, deixant-se emportar per una allau d’emocions i sensacions que, sobretot en el cas d’ella, arriben a fregar el virtuosisme.
La direcció de Josep Maria Mestres és efectiva, com quasi sempre en els seus muntatges, i es centra principalment en la interpretació i l’evolució de la història. També confia molt en un interessant i únic element escenogràfic -una mena de mitja lluna basculant- que dóna grans moments però que a estones sembla perdut enmig de l’escena. Tot plegat, un bon muntatge que ens transporta, sobretot pel treball arriscat i valent dels dos intèrprets.