Ja fa uns anys que els autors catalans han optat per un tipus de comèdia costumista que presenta una sèrie de llocs comuns força interessants. Ho trobem a Instruccions per enterrar un pare, Rita, 53 diumenges, Avui no sopem… i fins i tot Els Brugarol. A totes elles la família és el nucli central de tots els problemes, i els pares (presents o absents) acaben esdevenint un dels motors principals de totes les històries. També són comèdies, en general, que toquen de peus a terra i amb les que és fàcil identificar-se. Els problemes tractats (la mort, les herències, la cura dels pares) són quasi sempre qüestions que per a un públic entre els quaranta i els cinquanta anys resulten molt properes.
Ovelles, que arriba al seu tercer any de recorregut per diverses sales, és una mostra perfecte de tot el que hem comentat. En ella tres germans es reuneixen per discutir que fan amb una herència inesperada, i molt sorprenent. El que hauria de ser motiu d’alegria es converteix en un greu problema que posa sobre la taula les diferents formes de vida de cadascun dels germans, així com algunes crisis personals que preferien portar d’amagat. La grandesa de l’obra és la subtilesa amb la que aborda moltes qüestions espinoses, fins al punt de dotar al conjunt d’una naturalitat esfereïdora. Els actors -tots ells esplèndids- fan la resta, mentre que la direcció aconsegueix que amb petits detalls i gestos quasi imperceptibles puguem participar de la quotidianitat d’aquesta família. En resum, una petita joia que segur que ha anat guanyant amb el temps… fins al punt de funcionar com un rellotge precís i infal·lible.